Si els distribuïdors, exhibidors i fins i tot els dobladors, mostren el seu desacord amb les bases per a la llei del cinema presentades aquesta setmana, vol dir que ja els convé comercialment i ideològica l’actual situació de marginalitat del català al cinema, que a penes arriba al 4%, i de preeminència del doblatge. Amb aquesta situació, que l’administració legisli en favor del dret dels ciutadans és una obligació política llargament desatesa.
Que de 854.906 sessions de cinema fetes a Catalunya l’any 2008 només 34.196 ho fossin en català (34.025 doblades i 171 subtitulades), és una situació políticament insostenible en un règim de cooficialitat de dues llengües. Que dels 470 films que s’estrenen a Catalunya cada any des del pacte verbal de l’ex conseller Pujals amb les distribuïdores l’any 1998 només 20 es doblin en català (pagant la Generalitat) i, a més, es projectin als cinemes amb menys atractiu per al públic per decisió de la indústria, és una situació intolerable.
Des d’aquesta perspectiva els criteris de les bases per a la llei del cinema no admeten discussió. En la negociació posterior amb el sector a la recerca del consens es podrà ajustar el percentatge, en principi fixat en un 50 /50, a la situació socioeconòmica de cada zona o producte, però el que no es pot tolerar és que la indústria, per mantenir l’hegemonia en la conformació dels gustos, sigui la que executi una política de marginació comercial la llengua pròpia. I encara més quan està demostrat que els motius de falta de rendibilitat del català no són exactes. Les audiències de ràdio en català ho demostren. Partir d’un actual 21’8 % de demanda, segons diu el sector, és una xifra força positiva que permet pensar que, amb una oferta correcta i de qualitat, la demanda de cinema tendirà a augmentar cap a l’equilibri. El que cal és no tenir prejudicis. També dubtàvem de si ens acostumaríem a sentir dir a JR ‘pendó’ a la Sue Ellen, i qui recorda ja l’impacte del primer capítol de Dallas en català?
Amb tot l’aspecte més innovador, agosarat i realment definitori de la futura llei del cinema de Catalunya és l’aposta per enfortir la V.O. i la tendència progressiva a la pèrdua de l’hegemonia del doblatge, també a TV 3. La preeminència de la projecció de films doblats és una anomalia cultural imposada per la dictadura en un moment d’analfabetisme gairebé absolut (1941) i amb una vocació d’uniformització lingüística i control de la producció. La intenció de la futura llei és tendir a equiparar l’exhibició cinematogràfica de Catalunya amb la dels països europeus més avançats. Es pot discutir si convé la taxa pels films doblats, però el que és indiscutible és que la capacitat pedagògica per aprendre idiomes i conèixer altres realitats culturals que ofereix el cinema és un instrument imprescindible per situar el país al món global que, entre moltes altres coses, es confegeix a partir d’una realitat multilingüe. Això no vol dir que no hi hagi films pensats per a grans públics que es continuïn doblant durant molt de temps, però agradi o no, el doblatge massiu actual (93’5%) és un recurs del passat, fruit d’una situació autàrquica i d’endarreriment cultural de la qual cal fugir.
Amb tot, l’èxit de la futura llei del cinema dependrà del consens amb el sector i la serena fermesa en l’aplicació. CiU va fracassar en intentar-ho. Una altra ensopegada podria apartar definitivament el català del cinema.
+
IKER MARTÍNEZ
Aquest nen de 7 anys del barri barceloní del Bon Pastor exposarà a la Tate Modern de Londres ‘Passeig pels espais’, un conjunt de capses on expressa la seva peculiar visió del món, des del pupitre a la immensitat de la terra passant pel carrer i la ciutat, en haver guanyat el concurs internacional d’art Unilever competint amb 135 mil nens d’arreu del món. El jove creador és el símbol emergent i magnífic de la canalla d’aquest país, que per si algú ho dubta, és el millor actiu de futur que tenim.
-
DOLORS BATALLÉ
Gestionar l’explotació turística, és a dir cultural, d’un territori sense creure-hi és censurable i invalida a algú per dirigir un patronat de turisme, però dir que els anuncis amb platges de les Bahames i d’illes de l’Àrtic per difondre el paisatge i la cultura de la Costa Brava i el pirineu gironí han estat ‘lamentablement malinterpretats’, és voler confondre a l’opinió pública fent veure que, els que no creiem en la singularitat del territori som els altres. Només per això hauria d’haver cessat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada