Tot d’homes valents

Sona Bitches Brew mentre condueixo entre neons urbans. Fa quaranta un anys, deu després de Kind of blue, Miles Davis va tornar a capgirar la història de la música popular. Mentre encara ressonava l’himne americà sorgit de l’udol de Jimy Hendrix a Woodstock, el geni es va tancar en un estudi amb Wayne Shorter, Chic Corea, Joe Zawinul, Bernie Maupin, John McLaughlin, Dave Holland Lenny White i Jack DeJohnette, entre d’altres, per gravar una de les obres més arriscades de la història de la música. Davis va sortir de l’atzucac on havia anat a parar després de Kind i aquella colla es va convertir en alguns dels millors músics contemporanis. El concert de Wayne Shorter a l’auditori l’any passat va ser el d’un mite. A França (aquí ningú no l’ha recordat) és a punt de sortir una edició especial ‘40 aniversari’ amb totes les sessions, rareses, vinil, cd...
Penso en altra gent que va arriscar. Els joves William S. Burroughs i Jack Keoruac, que l’any 1945 van escriure a quatre mans a ‘Y los hipopótamos se cocieron en sus tanques’ (Anagrama) la crònica de la mort de David Kammerer a mans de Lucien Carr, ambdós amics seus. Era la seva primera novel•la i no es va publicar fins fa dos anys. És el risc. Va arriscar Mark Twain amb els seus personatges Huckleberry Finn i Tom Sawyer, La Galera els ha recuperat en una edició de luxe que, fins ara i tret d’un petit recordatori a la Llibreria 22, és la única referència al centenari de la mort de l’escriptor del qual hem après algunes generacions de lectors.
Aturat en un semàfor al costat d’una patrulla de Mossos que m’escorcollen amb la mirada preguntant-se si, aquella diabòlica música que surt del cotxe és d’algú que va begut, m’adono que certes actituds culturals són massa arriscades en una societat poruga i presa d’una desesperada vocació de llei i ordre. Anem enrere.