Setmana del llibre, ara o mai

Amb més esforços i ambició que mai, la Setmana del Llibre en Català arrenca el pròxim dia 10 al Parc de la Ciutadella. Noves dates, nou emplaçament i noves esperances per una cita que, si ara no qualla de nou i per sempre, tindrà el futur molt magre. Entre els editors il•lusions i temor a parts iguals. N’hi ha que opinen que és el llibre en català el que es juga el prestigi.

Amb nou espais diferents i nombroses activitats paral•leles de tot tipus, el Parc de la Ciutadella pot marcar el renaixement definitiu de la Setmana del Llibre en Català o la seva fi. Te gairebé tots els ingredients perquè funcioni: espai suficient, mitjans tècnics, major implicació institucional i l’empenta de la nova junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Passar la cita a primers de setembre, coincidint amb la Diada i la rentrée literària a tot Europa (una fita llargament reclamada per aquest cronista en connivència amb en Sergio Vila Sanjuan des de La Vanguardia) és un important punt a favor. Falta saber si l’emplaçament és el correcte per facilitar que el públic hi vagi i si els mitjans de comunicació hi aposten fort. Si tots els planetes s’alineen la Setmana pot trobar, per fi, el lloc al món que va perdre fa molts anys i que l’havia convertit en una activitat gairebé diletant amb moments de deliri, com el trasllat l’any passat a Sant Cugat del Vallès.
Nascuda com una aposta per acostar el llibre al lector en un moment en que el català s’estava prestigiant a nivell de carrer, la Setmana va néixer al vestíbul de l’estació de Sants, el millor dels llocs possibles. Un cop foragitada d’allà, durant el seu pas per l’inhòspita estació de França, les glacials Drassanes, les places de Catalunya i la Catedral i el Vallès, la han anat fent esllanguir fins posar seriosament en entredit la seva continuïtat pel poc ressò, les migrades vendes i els diners que s’hi perdien i que havia de posar l’Associació d’Editors. Només durant els dos anys que la va presidir Ernest Folch (Ara llibres) i que va aconseguir fer-se a la plaça de Catalunya, va semblar que recuperava el seu sentit primigeni. Però l’ajuntament de Barcelona és capaç de cedir la plaça a un equip de Fórmula 1 perquè faci un xou publicitari però no a una activitat cultural com la Setmana, i al tercer any la va enviar a l’exili de la Catedral. I allà es van acabar els bons auguris.
Després de l’experiment fallat de Sant Cugat i de la polèmica entre un sector dels editors, els que encapçalen l’actual junta, i el president de la Setmana Albert Pélach (Enciclopèdia), per les pèrdues que va provocar l’invent vallesà fet a contrapèl dels editors, el treball intens i unitari de tots ha desembocat en la que, a priori i per les expectatives generades, pot ser la millor setmana de les vint-i-vuit fetes fins ara.
Però la incògnita de com pot funcionar aquesta enèsima versió de la cita plana entre els editors. A hores d’ara hi ha tanta il•lusió com temor. Ells saben que un nou fracàs serà el final de la Setmana, i que el balanç d’aquesta edició pot posar en entredit el propi prestigi de l’edició en català. És el format de gran llibreria de la Setmana i tots els inconvenients de la seva ubicació el que no funcionen, o és el llibre en català el que no interessa prou al lector? És una pregunta enverinada que, si se’ls demana corporativament, tots els editors responen carregant les responsabilitats a l’activitat i el poc suport institucional que ha tingut sovint, i reclamant la vitalitat del llibre en català bo i argumentant-ho amb tots els exemples que calguin; però quan hi ha realitats tan tossudes com l’avenir erràtic un any si i l’altre també de la Setmana, és que alguna cosa passa. De moment tothom toca ferro i aspira a combatre la desafecció llibresca amb l’afegitó de la crisi amb esforç i imaginació. De tot això n’hi haurà al Parc de la Ciutadella. Que hi hagi també gent, ressò mediàtic i bona caixa i així espantarem els fantasmes.

Miguelín
El ninot gegant creat per Isabel Coixet i que ha tret tants visitants al pavelló espanyol de l’expo de Shangai pot ser considerat un bon argument de màrqueting internacional, però d’aquí a exposar-lo al Guggenheim com proposa el PP hi ha detalls a discutir: és art tot el que es mostra cara al públic? El que exposa un museu potser hauria de ser-ho, enalteixi o no els valors hispànics.

José Montilla
Com si els ajuntaments no tinguessin res a fer, ara el President els demana que treballin per evitar la desafecció respecte d’Espanya que mostri el veïnat. Tenint en compte que ell n’és en part responsable d’això, potser que aprofités el discurs institucional de l’Onze de Setembre per fer un acte de contrició al respecte, arremangar-me i posar-se a la feina. Encara li queden setmanes.