Ressonen les cançons de Labordeta en aquesta carretera sense retorn que un dia em va portar al Pirineu aragonès per buscar algunes respostes a tanta joventut perduda. Són dies que semblen indolents quan es viuen i que cargolen el cos de dolor quan s’evoquen en la distància insuperable dels anys. Recordar és convertir el temps en història, potser per això em va ajudar l’enorme saviesa sobre el país de Severino Pallaruelo, autor de la ‘Guia de Aragón’ (Prames), la millor, més intensa, i viscuda visió mai escrita sobre el territori.
La tristesa pel temps perdut que passa sense entendre’s és matèria novel•lesca que, pocs com Patrick Modiano, saben convertir en relat de l’època més traumàtica de l’existència humana: la joventut. Un dia que vaig lloar tres obres, per mi fonamentals, de l’escriptor francès com ‘Villa triste’, ‘Dans le café de la jeunesse perdue’ i ‘Rue de boutiques obscures’ (Anagrama), en Màrius Serra em va respondre que a mi m’agradava Modiano perquè jo tenia una visió tràgica de la vida. N’hi pot haver una altra?, em vaig preguntar sense gosar-ho dir en veu alta per no destorbar. Vaig anar a Saint Germain a buscar retalls del drama modianesc, per si de cas anava molt errat; els vaig trobar. Ho vaig celebrar amb un whisky a Les Deux Magots.
Ressonen les cançons de Labordeta avui que del vell professor d’història ja només ens en comença a quedar el record d’aquelles cançons que van capgirar uns grapat de dies de joventut fins commoure la pròpia existència que tants volien dòcil i submisa. Algú em va cantar un dia ‘Ya ves’ i poques coses van tornar a ser iguals. ‘Recuérdame como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más, recuérdame, como un verano ido, como un lobo cansino, como un hombre sin más’. Visió tràgica de la vida, si. No en se cap més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada