MOTEL BARSTOW: Tornant a tu

Ha estat un estiu lànguid, com tots quan es comencen a tenir més coses per evocar que no pas per acomplir. L’horabaixa ha portat episodis lectors d’una certa volada gràcies als brillants articles de joventut de Joseph Roth a ‘Primavera de café’ (Acantilado), una àrida visió de la societat vienesa d’entreguerres; als poemes eclècticament universals de Kirmen Uribe a ’Mientras tanto cógeme la mano’ (Visor); i als contes desesperats de ‘Una noche en Mozambique’ (Salamandra), de Laurent Gaudé. Els poemes d’Hernández cantats per en Serrat i la brisa de la badia de Sant Feliu de Guíxols convertida en vendaval indòmit per la música desemparada que Path Metheny i el grup van llençar a la pols de la carretera, van contribuir al desassossec que habitualment em desbasta durant aquesta època i que, lluny d’afligir-me, em dona raons per seguir creient en algunes idees elementals que segrestada per interessos comercials o polítics, la societat els considera força passats de moda.
Només entenc la cultura com a element transformador de la personalitat. És l’únic sentit que prenc en consideració quan m’enfronto a una obra. La creació neutral, el luxe acomodatici, sotsobra en un món en vertiginosa transformació. Per això necessitem la cultura, per no acabar devorats per l’òxid. Hi ha gent a qui ajuda a arrelar a una terra, uns ancestres, un sentiment; a d'altres com jo, pel contrari, no fa més que desarrelar de tot i de tothom, posar distància entre el que han estat i el que són, i aclaparar-los amb un profund sentiment de desolació, de que tot està destruït i de que la cultura no necessàriament ens salvarà de la barbàrie perquè n’és part indissoluble. D’una cosa així vull escriure; per això en diré Motel Barstow (un racó perdut al desert de Mojave) a aquest espai “Sé què he de fer una altra milla de silenci mentre estic tornant a tu.”, diu Leonard Cohen. És això.

Motel Barstow és una nova secció que apareixerà, a partir d'avui, cada dijous al suplementt CULTURA del diari AVUI