La celebració institucional de l’onze de Setembre d’enguany ha retut un homenatge a la llengua. Magnífic. La gent vibra amb les demostracions col•lectives d’afecte i respecte als símbols de la catalanitat, i cal que les institucions promoguin aquestes actituds. Després, però, en la vida real de cada dia, a la que veiem algú amb el més mínim aspecte de no parlar català (cosa que no vol dir que no l’entengui), abandonem tot l’amor i l’afecte per la llengua i canviem d’idioma: “Ho faig per respecte”, em va dir una venedora del mercat del poble on visc quin fill és regidor d’ERC. És irrespectuós parlar la teva llengua al teu país?
Al bar de l’estació d’autobusos d’Olot la mestressa parla un català de la Garrotxa gairebé curós. El dependent, nat a algun país llatinoamericà, es dirigeix a dos clients catalanoparlants en un més que correcte català après a còpia d’hores de ser a la barra. Quan la mestressa es dirigeix al treballador,però, li parla castellà.
Entre les actituds submises, la peresa i la desconsideració per una parla mínimament correcta, acabarem matant l’idioma. I matar-lo vol dir que tothom el coneixerà però ningú el farà servir tret de per entendre els partits del Barça que facin per TV3. Molt de soroll per a no res. Molt fer el fatxenda amb la idea de ser independents per a ser més feliços i rics, però cap actitud realment activa en favor de construir un país de futur. Si la Catalunya de demà ha de ser així, jo plego.
A l’altre extrem de la realitat, l’integrisme més ranci sap molt bé que les actituds políticament genocides sempre li comporten extraordinaris rèdits electorals. Atacar els elements centrals que ens configuren com a poble, civilització, llengua i cultura fonamentalment, si que ens afebleix realment. A hores d’ara l’estratègia destructora els està funcionant prou be per que tenen la connivència d’alguns poders públics i privats, per que saben que tenen el recolzament d’amplis sectors socials als que han estabornit amb els seus missatges incendiaris i, sobretot, perquè nosaltres tenim uns actitud tèbia en les coses fonamentals.
Som uns quants els que no tenim per costum fer volar coloms presumint del que no serem mai si una majoria no ho vol. Per contra, preocupats pel que perdem dia a dia, ens esforcem per eixamplar l’horitzó del que realment considerem important per a fer un país millor. Des del respecte mutu no abdiquem en l’ús del català, exigim a l’administració polítiques rigoroses en matèria social, cultural i educativa, volem més recursos financers per a créixer amb més garanties, demanem respecte pels valors que regeixen la nostra societat i algunes quantes coses més que, pel que es veu, compten molt poc per als que, apoderant-se una idea tant seductora com etèria, han capitalitzat fins apropiar-se’l el sentit modern de catalanitat: alguns símbols superficials, molta cridòria i cap idea ni estratègia. Aquesta actitud ens perd com a catalans.
Presos d’algunes urgències que ara considerem inajornables, ens hem tornat un país de cridaners atiats per alguns tòtems mediàtics i adotzenats per uns quants terapeutes de masses adormides. Aquests nous messies ens proposem resoldre problemes d’uns enorme complexitat amb receptes d’un simplisme alarmant. Aquesta no estratègia és el camí més directe al fracàs. La il•lusió novícia de voler ser independents segons algunes fórmules magistrals ha diluït l’antiga i fèrria voluntat de ser un poble que havien forjat des de temps immemorials els nostres avantpassats. I ara no som ni una cosa ni l’altra.
Marcelino Iglesias
Que tot un president hagi caigut de quatre grapes en el parany teixit per l’entorn de l’Opus sobre la titularitat de l’art de la Franja diu ben poc en favor dels socialistes. I que ningú no dubti tampoc del partit que prendrà la justícia ordinària, que amb la sentència del Jutjat de Primera Instància de Lleida impedint demostrar documentalment la propietat de les peces, s’ha retratat.
Josep Maria Martí
Queixant-se públicament davant del president de la Generalitat per la informació electoral en blocs, les rodes de premsa sense preguntes i el control de la informació dels actes de campanya pels partits, el degà dels periodistes catalans malda per recuperar la dignitat del Col•legi de Periodistes; però com que els polítics no en faran cas, el que cal és no donar informació manipulada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada