Les paraules de Claret Serrahima, un comunicador gens sospitós de poc catalanista, són similars a les que molts altres, sense el ressò, el prestigi o l’ascendència del dissenyador, diuen de fa temps. Si els ho preguntés segons qui, molts d’ells jurarien que no ho han dit ni pensat mai, d’altres han optat per deslligar-se de qualsevol debat polític o intel•lectual i desaparèixer de l’esfera pública.
A Catalunya hi ha debats impossibles, en especial els que fan referència a qualsevol aspecte autocrític sobre la marxa del país. La idea, no sempre certa, de que ja ens maltracten prou des d’Espanya com per haver-nos de castigar nosaltres mateixos, ha marcit fins apagar la crítica interna. La idea tant autòctona de ‘el nostre mal no vol sorolls’, s’ha fet prevaldre en el discurs oficial, polític i cultural, fins eliminar del tot l’autojudici i convertir qui el vol practicar en sospitós, o traïdor. Així, sense autoexaminar-nos amb rigor, perdem capacitat de captar la realitat fins acabar vivint en un simulacre teixit a la mida dels discursos oficials i segons els interessos de cada moment.
Segons aquesta situació hi ha dues menes d’intel•lectuals i artistes: els acomodaticis, que només judiquen segons la opció política amb la que simpatitzen, i que puntualment se’ls concedeixen favors públics i ressò mediàtic; i els qui, emparant-se en la llibertat d’expressió i la capacitat de raonament, opinen i critiquen allò que consideren que no funciona. No és gens rar que, des de l’oficialitat del pensament local, se’ls qualifiqui de ressentits i fins i tot botiflers.
Però qui ho ha dit és un personatge clarivident, un dels gran creadors del país, membre històric d’una de les organitzacions polítiques que governen i força acostumat a dir el que pensa. Evidentment desqualificar Claret Serrahima no funcionaria. Que fer? Enfrontar-se argumentalment amb la crítica? Ca, amb obviar-la n’hi ha prou, Fer com si no hagués dit res. Fer-se el sord.
Portem més de deu anys amb una classe política governant poc capaç, amb alts càrrecs mediocres i partits sense una estratègia lògica. La televisió pública no acompleix amb els objectius de catalanització amb que va ser creada, els grans mitjans de comunicació han substituït la realitat i la versemblança dels fets per una opinió sense arguments i estrictament al servei dels seus interessos conjunturals. L’ensulsida econòmica i la falta de respostes valentes a la crisi ha posat en entredit als governs i als sindicats. Culturalment som un país eixorc, que ha perdut la imaginació i la capacitat de transgredir per anar endavant. El discurs del catalanisme no es modernitza, no engresca a nous ciutadans, i ha estat substituït per un aldarull independentista sense ideologia, estratègia ni programa. Cap a on anem? Com es pot crear, innovar o pensar amb gosadia en un país sense rumb?
És aquest el cansament de Catalunya que Serrahima exemplifica amb com s’ha destrossat el patrimoni urbà de Barcelona amb l’excusa de la modernitat, una de les impostures més grans d’aquesta època, i el parany del mercat, la trampa ultraliberal per als dirigents que no saben veure-hi més enllà del seu nas.
Joan Maragall, Josep Maria Jujol, Rosa Leveroni, Prat de la Riba o Enric Granados eren moderns. De les seva obra en va sorgir l’esperit necessari per posar aquest país en primera línia, fer-lo ric i amb futur, no deixondit i fatigós. Res a veure amb el panorama actual mediocre intel•lectualment, gregari del poder i submís a la conjuntura. I això cansa, cansa més que treballar, que deia el poeta.
Joan Margarit
En lloc de reflexionar sobre que han fet malament perquè el millor poeta contemporani en totes les llengües de l’estat faci un pregó de la Mercè exhortant als catalans per que decidim quina relació volem amb Espanya en el futur, aquells qui no entenen res, perquè no els dona la gana, s’han posat les mans al cap i, incapaços d’argumentar res, s’han limitat a desqualificar-lo. Pobres.
Jaume Roures
Tenir a tot Catalunya pendent de l’horari del Barça-Madrid del 28 de novembre diu molt poc d’un país incapaç de conciliar un simple partit de futbol amb unes eleccions d’una inqüestionable importància. Es clar que, en el fons, potser la classe política creu que la majoria de la població està més pendent del futbol que del futur de Catalunya. Doncs que Mediapro compri la Generalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada