Dimarts fa 70 anys que les tropes de Franco van arribar a la frontera francesa donant per acabada la guerra civil a Catalunya. Fugin de l’exèrcit vencedor milers de persones es van abocar a la ratlla fronterera, ja fos pels passos d’El Pertús, coll d’Ares, Puigcerdà i Llers, o pels camins de muntanya, amb l’esperança de recomençar la vida a França ‘i demà més lluny potser’ com diu Pere Quart a ‘Corrandes de l’exili’, però sempre amb l’esperança de tornar. Alguns d’ells van establir-se i ser reconeguts professionalment als seus països d’acollida, sobretot a llatinoamèrica, tal i com explica Julià Guillamón a ‘El dia revolt’ (Empúries). La gran majoria, però, van tenir una vida especialment dura els primers temps, i anònima i sense cap reconeixement especial fins avui. Són aquests ciutadans sense nom i perduts per a la història del país els protagonistes involuntaris de la fractura social que va suposar la guerra, a ells s’han de dirigir els esforços de recuperació de la memòria.
‘La bandera espanyola ondea en la frontera’, deia La Vanguardia del divendres 10 de febrer de 1939 a tota portada. ‘La isla de Menorca por Franco’, subtitulava. A l’endemà, al costat de la noticia de la mort de Pius XI la portada del mateix diari anunciava que ‘La guerra en Catalunya ha terminado’. El dia 14 el titular no podia ser més cruel: ‘Los dirigentes rojos de España huéspedes de los campos franceses de concentración’.
L’hivern del 39 va ser climatològicament dur a la Cerdanya. El fred i la neu van agreujar les condicions dels qui, camí de l’exili, feien una forçosa aturada a Puigcerdà tot esperant que els gendarmes els deixessin passar pel pas de Bourg-Madame. El doctor Verini, un eminent otorrino marxava a l’exili amb una delegació de la Creu Roja acompanyat de la seva esposa i d’una filla petita. En arribar a la fronterera, un gendarme va preguntar a al seva esposa si pensaven estar-s’hi gaire a França. La bona dona li va respondre que, a la que les condicions polítiques li ho permetessin, tornarien a Catalunya. La resposta va ser que, si el que volia era tornar, que ja no calia que sortís, i els va barrar el pas.
Deixondits, els Verini van recular a penes uns metres fins la porta de la fonda can Miquelet, on el fill, Ricard, que va insistir a la seva mare per què donés aixopluc a aquella gent que portaven una criatura, tot i que la casa era plena a vessar de gent de tota mena. Els descendents del metge encara visiten la família ceretana, bo i haver-se conegut en uns temps extremadament difícils.
Entre 80 i 100.000 persones van travessar la frontera pel coll d'Ares i es van refugiar a Prats de Molló, on els van acollir com va poder fins el març de 1939. Després, la gran majoria van anar als camps de concentració del Rosselló, on no van ser tractats amb tanta calidesa.
Thomas Faitg, ajudant del secretari municipal de Prats, va descriure: l’èxode de fugitius d'una Catalunya vençuda. Amb 18 anys, Faitg va testimoniar el que va suposar per al poble l'acollida d’aquell allau humà. El document, inèdit durant 70 anys, ha estat publicat per Llibert Tarragó dins l’assaig ‘El puzle català’ (La Magrana), amb el títol ‘El document de Prats’. El pintor Manuel Moros va fotografiar l’exili al pas fronterer de Portbou-Cèrbere i als camps d’Argelés. Ara es poden veure al Museu de l’exili de la Jonquera. Memòries anònimes. Setanta anys i encara el buit. Capítols perduts.
+
PACO CAMARASA
La trobada sobre novel•la negra BCNegra havia de ser un divertiment fugisser de l’Any del Llibre i la Lectura i ha acabat convertint-se en un dels encontres més importants d’Europa del gènere policíac. Portar a Roberto Saviano, premiar MIchael Connelly, aconseguir que una plaça porti el nom d’en Vázquez Montalbán i, sobretot, que tots els actes tinguin una presència massiva de públic i que el nombre de lectors de ‘polars’ augmenti espectacularment, és mèrit de l’organitzador i llibreter Paco Camarasa.
-
KIKO
L’anònim segrestador del Goya d’Albert Solé ha aconseguit el que volia, els seus cinc minuts de fama warholiana. El que passa és que no els ha sabut usar per a res tret d’explotar la seva arrogància insolent. A més, en tractar-se un robatori simbòlic en un àmbit tant anorèctic com el de la cultura, el seu furt encara ha aconseguit notorietat i comprensió per part dels que sempre aprofiten qualsevol ximpleria per carregar contra els creadors i tot el que signifiqui actituds socialment progressistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada