L’ART DEL CARRER

El barri barceloní del Carmel ja te el seu museu d’art contemporani. És en un mur al carrer Santuari i porta la firma d’un dels artistes actuals més reconeguts, l’italià Blu. Es tracta d’un graffiti de grans dimensions on es veu un tauró fet de bitllets de cent euros que es menja una vella i mig esborrada pintada del PCC. Els veïns n’estan orgullosos. Hi van passant tots, l’interpreten i donen el seu parer als periodistes que s’atansen al lloc. També suggereixen el millor angle per fotografiar-lo i resumeixen en una frase el que és realment aquest art de carrer: ‘això abans era un mur lleig i ara és una obra d’art’. L’ajuntament també n’està cofoi de la iniciativa del festival Te Influencers, però tot plegat només fa que revifar la contradicció no resolta respecte la naturalesa artística del graffiti. On comença l’art i acaba la bretolada? I sobretot, com es tradueix aquesta disjuntiva a les ordenances municipals?
L’obra de Blu al Carmel ha estat degudament autoritzada per l’ajuntament de BCN, igual com la resta d’intervencions urbanes del festival The Influencers. Llavors, quin sentit te la voluntat provocativa i interpel•ladora de les accions d’aquesta cita? I tanmateix, perquè l’ajuntament presumeix i potencia activitats d’aquesta mena si després les ordenances de civisme i unes quantes més prohibeixen explícitament aquesta mena d’actes quan són espontanis, que és quan realment poden tenir la desitjada capacitat de penetració social? Contradiccions de la vida urbana, diria un amic meu, una més de les absurdes contradiccions de la socialdemocràcia, dic jo.
I no serà perquè la diferència entra la bretolada i l’art estigui difosa. La pintada amb aerosol és una estupidesa adolescent i falsament crítica o provocativa, la pintura mural és realment interpel•ladora i, a més, és art. En primer lloc per la categoria i el llenguatge estètics, en segon lloc per la capacitat d’interpretar el món i qüestionar-lo (cosa que està perdent l’art oficial, si no ha perdut del tot), i en tercer lloc perquè així ho entén tant l’artista com el públic, com així han entès els veïns del Carmel el mural de Blu. I si no ho entén l’administració, fer-ho pagar al creador i a la societat a qui es dirigeix és una actitud perillosa democràticament.
Per evitar aquest confusionisme ja fa temps que els propis artistes defugen de la sola paraula graffiti per definir-se. Ells prefereixen parlar d’art amb aerosol, postgraffiti, neograffitti o art de carrer, tal i com recull Nicholas Ganz a ‘Graffiti, art urbà dels cinc continents’ (ed. G.G.), autèntic vademècum d’aquesta expressió plàstica.
Però els esforços dels creadors per netejar la seva imatge i separar-la de la bretolada no serveixen de gran cosa. La noticia de que Shepard Fairey, autor del retrat de Barack Obama que és a milers de pòsters i samarretes, podria acabar a la presó per haver fet graffitis en propietats privades de diferents localitats, és una estúpida paradoxa, doncs l’original del retrat està a la Galeria Nacional de Retrats dels Estats Units, a Washington i l’artista és a punt d’inaugurar una gran exposició individual a l'Institut d'Art Contemporani.
Diuen que el mateix mateix Barack Obama li va agrair per carta a Fairey el seu gest amb el retrat. Nos e si Jordi Hereu ha agraït el mural a Blu. Els veïns del Carmel si, potser això hauria de comptar més que no pas certes actituds cíviques contradictòries i interessades.

+
JORDI FÀBREGAS
Amb vint-i-dues edicions, el festival folk Tradicionàrius ha posat Barcelona als circuits internacionals d’aquest gènere que, no només guanya adeptes cada any, sinó que és reconeguda com una de les expressions musicals més genuïnes d’aquest món global i homogeneïtzat. De les terres de l’Ebre als pubs de Dubiln, l’edició d’enguany consolida el treball del Centre Artesà Tradicionàrius, l’obre a un públic nou i divers i situa la música folk catalana en un pla d’igualtat respecte la resta d’Europa.

-
JUSTO MOLINERO
Entre poc i massa. Sense voler desmerèixer la feina de Justo Molinero i la corporació Tele Taxi, donar-li un premi a la difusió de la música a la festa de lliurament dels premis de la Academia de la Música, és excessiu. Ni l’estil que difon Molinero als seus mitjans necessita cap suport extraordinari, doncs és d’allò més comercial i superficial, ni eleva la sensibilitat cultural de l’audiència, ni és una música quina qualitat extraordinària la faci mereixedora o necessitada d’un suport específic.