1/2/09

QUAN LA MÚSICA MOR


Te raó en Max Sunyer, vicepresident de la Unió de Músics de Catalunya, quan diu que el prestigi social del músic és nul, però no crec que aquest greu problema es resolgui amb la cadira al Consell de les Arts que reclamen. El problema de la mort de la música és global i s’insereix en el procés de transformació de les velles estructures de la cultura de masses. Després hi ha l’actitud passiva dels propis músics, la indústria i les administracions que, amb polítiques erràtiques i amb una nul•la visió del mercat, ajuden a caure.
La música s’està morint i ningú no fa res per posar-hi remei. Si continua aquest declivi, d’aquí a no massa anys només quedaran cançonetes d’usar i llençar, feines de productor, per a les ràdios i els e-mules de torn. A banda quedaran algunes obres inaccessibles per al gran públic i que sobreviuran com el linx ibèric, amb subvencions i un auditori pràcticament inexistent i formes d’expressió tribal amb un espai limitat al grup. Però la música popular, aquest ampli espectre que va del blues i el jazz al rap passant pel rock o la cançó i que, amb el cinema, ha estat el més potent eix de difusió cultural del segle XX, transversal, interclassista i universal, simplement deixarà d’existir com a gènere de masses. No tindrà sentit industrialment i la representativitat cultural serà insignificant.
La cultura de masses del segle XX a penes serveix per als temps actuals. La incapacitat d’adaptar-se a les noves eines de difusió i a les noves lleis que del mercat, l’està convertint en un residu que només serà útil per a creadors independents que s’han reciclat amb habilitat i, sense les xacres de la indústria, usen la xarxa com a plataforma de difusió amb agilitat i destresa. Però malauradament la capacitat de generar gustos i hàbits culturals amb rapidesa i quantitat, una de les raons de ser de la cultura de masses, és reduït. La societat de l’espectacle és ara la societat de l’espectrable. Fantasmes mass cult en forma de films d’encefalograma pla i cançons que no arriben ni a estridències passegen com fantasmes per la xarxa en un fals miratge d’indústria. I mentre, la música mor.
És tan paradoxal que televisions com TV3, sorgides d’una necessitat d’expressió cultural, prescindeixin de la música en directe i la tractin, en general, com a un subproducte de jovenalla o una exquisidesa d’elits, com que las administracions es gastin milionades en auditoris d’impossible rendibilitat cultural i posin per norma tota mena de traves a l’obertura de sales de concert privades i a la pràctica de la música en viu. Això és rematar el malferit.
La desaparició de la música popular com a gènere de masses va més enllà de l’estricte ‘cas català’, i ni tota la saviesa del Consell de les Arts aconseguiran revifar el moribund, però no estaria de menys que s’intentés salvar algun moble. Els músics no es guanyen la vida amb els royalties dels discos, però una plataforma a Internet de difusió i comercialització de la música local, en la llengua que sigui (que ja fa temps que ho remouen a Cultura però no ho fan), una bona promoció internacional (això ho comencen a fer bé), una TV que no s’avergonyeixi dels músics d’aquí i una acció política conjunta de totes les administracions per facilitar la multiplicació d’escenaris, no evitaria la mort global, un tema que ultrapassa les atribucions del Consell i fins i tot de la Generalitat però deixaria un cadàver bonic.

+
Mª ÀNGELS ANGLADA

Deu anys després de morir, l’autora de ‘El violí d’Auschwitz’ rebrà el reconeixement públic que li escau. L'exposició virtual ‘Quadern d'Anglada', que es podrà veure a la pàgina quaderndanglada.cat, i la mostra ‘Maria Àngels Anglada, vida i obra’, que es visitarà a l'Institut d'Estudis Catalans a l'abril, a la Casa de Cultura de Girona al maig, a Vic a l'octubre i a Figueres al novembre, són els actes principals. A més, però, la Institució de les Lletres Catalanes hauria impulsar la seva lectura.

-
JOSEP CARLES RIUS

El degà dels periodistes catalans es podria haver estalviat tants elogis a Carles Sentís sabent com hauria de saber que no totes les sensibilitats que integren l’entitat tenen la mateixa opinió respecte dels anys de feina del veterà periodista. Ara bé, tanmateix el propi Ramon Barnils s’hauria agafat el tema amb més humor i no hauria fet l’agre protesta que han fet els seus hereus corporatius. Es clar que cap diari seriós no hauria parlat de pistoles. Tot plegat un ridícul més de la professió.