Sempre abril

Em recorda l'Enric Casasses que el vers de T.S. Eliot 'abril és el mes més cruel' és pervers, doncs s'utilitza sense pensar que per a altres abril potser és el més benigne del calendari; per exemple per als portuguesos, un país on encara es llegeix poesia. Per vegades que hi vagi mai no deixa de sorprendre'm la seva vitalitat cultural. Lluny de la centralitat europea, sotmesos al jou de la troika comunitària i amb un govern què, en una mostra esgarrifadora de menyspreu pel patrimoni s'ha venut 85 Mirós per pagar interessos als creditors internacionals, els creadors no es deixen vèncer per la ignorància. Les recents Trienal d'arquitectura i Experimenta Design són un exemple de projecció global; però el mèrit real de la cultura portuguesa, on també tanquen i obren llibreries cada dos per tres, és la força del teixit creatiu de base. Hi ha poetes recitant pels bars i venent els versos en fràgils edicions d'autor. Els pintors obren els tallers als visitants, a falta de teatres públics i amb els ateneus populars sobrecarregats, els músics ocupen els miradors del Tejo a l'horabaixa bo i oferint bellíssims espectacles que només es poden donar a Lisboa. I així, la cultura oblidada pel poder i els mèdia, però que a la fi és la que acaba fent gran un poble, no deixa de bategar. I així, els portuguesos sabent que no estant derrotats.

Demà fa 40 anys de la revolució dels clavells. El clam de '25 d'abril sempre' torna a ressonar amb força al carrer i a l'Assemblea Nacional. Si 'Grandola vila morena' és encara viva a la memòria dels portuguesos, per alguna cosa deu ser. Ells van acabar amb la dictadura, a nosaltres se'ns va morir de vella. Només per això els hauríem de tenir una gran consideració.