Un viatge fatal

La cultura catalana oficial, la d’Orfeó Català, Nit de Santa Llúcia i Sagrada Família, està de sort de no tenir un Chuck Klosterman. Bé, i si hi fos ja s’encarregarien premsa i editorials de silenciar-lo. Però el Klosterman original existeix, per sort dels lectors i de la salut mental de la cultura nord-americana, la oficial i la no.
El paio és editor de Spin (música, cinema, llibres & urban life) , revista poc recomanable per a persones de seny, i col•labora amb una secció de corrosiu humor a Esquire, aquesta fins i tot pot agradar als convergents. Però on en Chuck excel•leix és quan algú li diu: “tu, surt a carrer i explica que hi passa”, el més antic principi del periodisme avui oblidat fins i tot per les facultats del ram. Sempre i quan algú li pagui unes dietes suficients per a llogar un cotxe de puta mare i altres afeccions poc raonables d’explicar en un diari local, Chuck Klosterman es converteix en un dels escriptors més brillants, punyents, divertits i agònics de la literatura anglosaxona. Suposo que per això mai no ha estat traduït al català, no fos cas que els lectors s’hi enganxessin i abandonessin les pansides novel•les para-històriques (i paranoiques) amb que la industria editorial adorm els lectors.
Després de ‘Sex, Drugs & Cocoa Puff’ (Scribner) un manifest de la cultura porqueria que s’ha convertit en un llibre de culte, i de ‘Fargo rock city’ (Scribner), una peculiar i personal història del heavy metal, aquí el vam descobrir amb ‘Pégate un tiro para sobrevivir’ (Reservoir books), un viatge radical, inhòspit i indòmit a la mitologia americana. Després de la seva lectura poca cosa us quedarà per fer: a) fer cas al títol o b) agafar el primer avió que us porti a Las Vegas, per exemple.
No vull ni pensar en un viatge fatal com el d’en Chuck a Montserrat, Vic, Baquèira o el Palau de la Música; el món seria millor.