Amb 800 mil desplaçats, una ferotge epidèmia de còlera que ja ha fet 3600 morts, amb l’aigua potable que només arriba a una de cada dues persones i la sospita de que hi ha hagut tupinada a les recents eleccions presidencials, Haiti és avui un país inexistent.
Les institucions no funcionen com a tals. Tots els serveis fonamentals estan en mans d’agències internacionals o d’ONG’s, encara sort dels milers de voluntaris. Les ajudes econòmiques aprovades a la conferència de donants es reben amb comptagotes per la crisi, i a penes hi ha planificació. Fins i tot el palau presidencial està mig enrunat, tot i que Sarkozy va assegurar que el reconstruiria en uns mesos. No hi ha poder ni simbòlicament.
I el més trist és que, un any després, a penes hi ha esperança.
Un historiador local que deia que a Haiti cal una revolució, però no hi ha qui la pugui fer. Perquè les revolucions les fan els pobres. I a Haití ja no hi ha pobresa; hi ha misèria, un estadi molt més inferior i degradant de l’existència humana.
Dit a El Món a RAC 1 el 12.01.11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada