Pagar els plats trencats

Malgrat les bromes benintencionades que els presentadors dels premis Gaudí van fer al president Mas i al conseller Mascarell sobre la duplicació del pressupost al cinema, aquest serà un any magre per als diners públics dedicats a la cultura. Per què ha d’acabar sempre pagant els plats trencats si, que se sàpiga, la cultura no ha estat mai la responsable de cap crisi econòmica?

La cultura és un dels parents pobres dels pressupostos institucionals. Les coses han anat sempre així i no hi ha cap indicador de que canviï per molt be que puguin anar les finances públiques algun dia, esperem, no llunyà. Les administracions solen gastar-se milionades en sectors insostenibles en tots els aspectes i sense futur (com el de l’automòbil); en partides prescindibles, com l’armament militar o els sous d’alts càrrecs i assessors; o en barbaritats vergonyants, com el rescat de bancs i empreses privades. Per contra la cultura, un sector que enriqueix la societat intel•lectualment i també en el material, que augmenta l’autoestima col•lectiva quan els temps són magres, que cada any dona més llocs de treball i genera una economia d’un elevat valor afegit i que s’està situant com un dels sectors punta de la nova economia europea i, probablement, l’únic on el continent pot ser capdavanter, quan l’economia va malament, proporcionalment rep molt més que altres.
Els diners que l’administració destina a la cultura mai no han tingut bona premsa i no dona vots. La idea de que els creadors viuen (i molt bé) de les subvencions està instal•lada en la societat sense que mai ningú no faci cap campanya per desarrelar-la. En lloc de fer pedagogia és més senzill escanyar els pressupostos de l‘àrea. A més, els creadors i demés solen fer molt de soroll, però per no res (que em perdoni Shakespeare). No són els camioners que tallen fronteres o els conductors del metro que deixen la ciutat incomunicada.
La retallada pressupostària ministerial, municipal i a la Generalitat segarà de soca rel moltes iniciatives culturals consolidades. Les biblioteques compraran poquíssims llibres, els museus exposaran menys, els teatres programaran el mínim i els concerts festius seran els justos per honorar al sant patró. Darrera d’això, no només hi haurà un munt de treballadors, creadors i professionals que perdran la feina o moltes oportunitats de projectar-la i difondre-la, sinó que es provocarà una greu desatenció al cos social que necessita amplies dosis de cultura pública, i en temps de crisi més, per mantenir una qualitat de vida suara considerablement rebaixada pel pessimisme general que crea l’ensulsiada econòmica.
Amb menys diners per a cultura farem passes enrere com a país. Perdrem oportunitats de consolidar el model econòmic basat en el coneixement que arreu d’Europa s’està posicionant en llocs capdavanters. És en moments de recessió quan calen apostes valentes. Apostar els pocs diners que hi ha per a sectors econòmics en declivi és pa per avui i misèria per a demà. Algú dubta que, malgrat el pírric acord, Nissan no tornarà a exigir diners d’aquí a poc temps per acomplir amb el compromís pres aquesta setmana de donar més càrrega de treball ales seves plantes catalanes? Aquest potser és el futur de l’economia marroquina o sudfafricana, però no ho ha de ser de la catalana si volem ser un país modern i capdavanter.
Dotar convenientment i rigorosa la industria cultural, els promotors i els creadors, creure en la seva situació de sector estratègic (el món editorial català n’és un bon exemple), promoure la seva modernització i internacionalització i obrir un debat públic sobre la conveniència de dotar suficientment els pressupostos de les institucions culturals perquè aporten una gran dosi de riquesa i benestar al país, hauria de ser un objectiu de totes les institucions en temps de crisi. La realitat, però, indica tot el contrari: per a la cultura aquest any serà molt pitjor que l’anterior. Seguim baixant.

Jordi Porta
L’expresident d’Òmnium Cultural ha estat escollit president de la Fundació Enciclopèdia Catalana per cinc anys. Porta substitueix Agustí Montal, que seguirà presidint les empreses Enciclopèdia Catalana, Digec i La Galera. Jordi Porta havia dirigit ja la Fundació Jaume Bofill i presideix el centre UNESCO de Catalunya. No hi ha més persones al país preparades per aquest tipus de càrrecs?

Salomon Shang / Joel Joan
Acabi com acabi l’afer dels suposats correus comprant vots dels premis Gaudí per a les pel•lícules de la productora Kaplan, el mal al recobrat prestigi del cinema català ja està fet. Aquests escàndols, o es fan públics amb proves irrefutables, o es ventilen portes endins. En tot cas la polèmica no ha tacar una anyada d’extraordinaris films producte d’una bona política cinematogràfica.