S’ha acabat l’any, i què?

La crisi ha agreujat l’escàs crèdit del sector editorial català. Escàs d’obres de referència i abocat al best-seller no sempre d’interès, al magre panorama només li faltava el tancament de l’Arc de Berà. Ni els premis, que sovint pal•liaven la situació, han despertat l’interès de crítica i públic. Només la novel•la negra i el alguns petits segells aguanten l’ensulsida.

L’any que ha acabat la crisi ha fet caure la venda de llibres, però el sector tampoc ha sabut projectar una oferta capaç de trencar la tendència a la baixa que es va detectant de fa tres anys. No és només un problema de falta de compradors; si l’oferta no és prou atractiva i intel•ligent els lectors tampoc no arriben per molt màrqueting que hi hagi al darrera. Obsedits en la troballa d’un altre fenomen editorial a l’estil de la trilogia d’en Larsson, molts dels segells amb més recursos han esmerçat una gran dosi d’esforços apostant pel best-seller de to històric i no sempre se n’han sortit, en part per una sensació de saturació del mercat, de que hi ha massa títols d’aquest estil. Per contra, les novel•les literàriament complexes i temàticament arriscades, que en català havien sovintejat a les llibreries no fa pas tants anys amb notable èxit, han perdut protagonisme; com si les editorials ja no hi confiessin, i lògicament han perdut vendes.
Instal•lats en aquesta complicada tessitura de voler i no poder, són els segells més petits, àgils, amb inversions contingudes i en sintonia amb el lector, i la novel•la negra, que continua augmentat cotes de popularitat, els dos escenaris on l’edició treu el cap. Els dos territoris són majoritàriament en castellà.
Per acabar-ho d’adobar l’any ens deixa una sotragada empresarial de primera: el tancament de la distribuïdora l’Arc de Berà i la conseqüent enxampada milionària a una llarga llista d’editorials. Algú creu que la crisi hagi estat la culpable única i directa del trist final de l’Arc De Berà? El món de l’edició està canviant a un ritme vertiginós. Sorprèn que una cultura relativament petita, i per tat lleugera, com la catalana es mogui de forma tan feixuga i tingui una gestió a voltes tant caducada.
En positiu l’any ha significat un cert esclat d'escriptores joves. Totes han obtingut premis, un fet que no se si és garantia definitiva però que hauria d’ajudar-hi. El Prudenci Bertrana ha estat per Agnès Rotger i Nadia Ghulam, el Pla per Llucia Ramis, el Carlemany per Bea Cabezas, l'Octavi Pellissa per la Lolita Bosch. No cal dir que totes esperen tenir un ressò comercial tan important com el que va obtenir Najat el Hachmi amb el Llull, la última sorpresa realment positiva de la literatura catalana (i d’això ja en fa dos anys).
Els darrers dies de 2010 ens han portat la noticia de la venda d’Anagrama a Feltrinelli. Els editors italians són uns bons especialistes en segells independents i petits (bé, Anagrama no és tan petit, però). La xarxa de més de cent llibreries que tenen garanteix, amb la compra directa dels exemplars, la pervivència d’una important plèiade d’editorials italians que treballen sense les clàssiques distribuïdores; un altre sistema. En Jordi Herralde ha previst una transició cap a la ‘jubilació’ (perdona’m Jordi) intel•ligent, ordenada i segura. Una garantia perquè el segell no perdi la seva personalitat ni domicili social.
Problemes de finançament, poca agilitat, pèrdua de prestigi social i de lectors. Si el nou govern de la Generalitat no entén que el sector editorial és estratègic per la industria catalana, i que la literatura és un dels puntals de la cultura i te problemes molt seriosos, ens abocarem a una lenta, progressiva i imparable decadència com a país i com a llengua, tribunals al marge. En Joan Solà, una de les lúcides ments que més trobarem a faltar en els pròxims anys, ja ens ho advertia. No podem deixar acabar un altre any pensant que, si l’hem empès, és que han passat els dies. És l’agonia.

Jordi Pujol
Gràcies al seu treball de recerca, el director de la discogràfica Fresh Sound ens va oferir fa uns anys una joia que complau a tot bon afeccionat a la música: el doble CD on es recullen les gravacions dels concerts que Louis Armstrong va fer al Windsord aquestes festes ha fet 55 anys. La única visita del rei del jazz a Barcelona és una efemèride immillorable per regalar aquest disc.

Isona Passola
Acostar nous lectors a l’obra literària d’Emili Teixidor fent-ne una gran obra cinematogràfica, triomfar a les taquilles d’aquí i de fora, guanyar una Conxa a Donosti i optar a 15 categories dels propers premis Goya, la feina que ha fet la productora Isona Passola aquest any que ha acabat no pot ser més extraordinària i realment beneficiosa per la cultura catalana. Enhorabona.