El pacte polític per aprovar la llei d’economia sostenible, àlies Llei Sinde’ ha estat, com tots els consensos a corre-cuita, un nyap que no ha agradat a ningú, ni els creadors ni als usuaris. Uns la consideren poc protectora de la propietat intel•lectual i els altres excessivament anorreadora de la llibertat que, se suposa, representa la xarxa. Malgrat la polseguera que els dos bàndols en duel han aixecat durant mesos, el problema d’aquest llei, com de tantes altres, és que neix molt allunyada de la realitat, tan, que pràcticament no servirà de res.
En primer lloc la llei intenta donar respostes a problemes de rang superior sense èxit, és clar. Compartir és piratejar? Fins a quin punt si i fins a quin punt no? La feinada que els portarà tancar un web compensarà el fàcil que és d’obrir-ne tres més d’idèntiques? Tenint en compte que la majoria dels servidors d’intercanvi no són a Espanya. Com els tancaran? I que faran amb els buscadors que remeten a aquestes pàgines? Tot plegat preguntes senes resposta i a les que, evidentment, aquesta llei tampoc no dona sortida. La legislació sobre drets d’autor i propietat intel•lectual ha quedat antiquada, és analògica. Cal un marc jurídic universal actualitzat abans de fer lleis sectorials o territorials. Creative Commons és una bona proposta, però és queda curta.
La clau de volta no és una llei que protegeixi o reprimeixi. El que cal és afrontar amb amplitud de mirada el canvi de model de negoci en la difusió i producció cultural.
Entre els defensors del dret a compartir sense límits un producte cultural sovint se sent a dir que la pirateria no existeix i que la cultura ha de ser lliure; dues fal•làcies atribuïbles al caràcter falsament utòpic de la idea de que Internet és una eina lliure i rotundament democràtica. Un pirata és qui cedeix uns drets de reproducció d’una obra sense tenir-ne la propietat o la cessió per contracte (sigui lliure o de pagament). Per acabar-ho d’adobar, a més, a Espanya el 75% de les descàrregues il•legals les fan portals que són S.L: i hi guanyen diners.
La cultura no pot ser de franc com no ho és la feina d’un lampista o la d’un conductor de tren de Rodalies. En l’economia de mercat on vivim la creació, producció i difusió d’un producte cultural val diners i algú els ha de pagar. El més lògic es que ho pagui qui en fa ús; o no és aquest el principi del lliure mercat que, ni els internautes, ni els pirates, ni els joves que tot el que coneixen de cine o música ho han adquirit baixant-s’ho de gorra, qüestionen? Proposo als defensors de la cultura gratuïta que em convidin a dinar cada dia a casa seva i els diumenges al restaurant, a veure quina cara hi posen.
A res de tot això hi pot donar resposta la Llei Sinde. Àlex de la Iglesia es podria haver estalviat el numeret de la dimissió; és un gest tant inútil com esperpèntic.
El negoci de la cultura està canviant a una velocitat de vertigen. La vella indústria, anquilosada en estructures faraòniques i posseïdora fins fa poc d’uns privilegis exagerats que l’han enriquida de forma escandalosa, no vol renunciar a tot això. En la seva retirada està arrasant. Mantenir un preu elevat dels productes o un preu similar entre el cd o la còpia digital és promoure la descàrrega il•legal. Baixar els preus i canviar gradualment la idea de la possessió per la de l’ús (el famós streaming d’spotifyv o Firmin) és el segon pas per la industria cultural del futur. El primer és una legislació d’acord amb els nous temps. Llavors si que la pirateria no tindrà cap cobertura ni moral ni legal.
Josep Gregori
El president de l’editorial Bromera ha aconseguit posar el segell d’Alzira al capdavant de l’edició a València i en un dels llocs capdavanters de l’edició en català creant el grup ediCat amb altres editorials. Ara Bromera celebra els seus primers 25 anys de vida reeditant ‘L’últim roder’, de Josep Franco, un dels primers títols publicats i del qual ja n’han venut 75.000 exemplars.
Patricia Martínez / Toni Xou
Són els autors d’Slimp up’, un dels curts que Ridley Scott va seleccionar d’entre 80 mil per integrar el film col•lectiu ‘Life in a day’, un projecte en el qual demanaven a gent de tot el món que enviés un vídeo sobre què van fer el dia 24 de juliol del 2010, i que s’ha estrenat al festival de Soundance. ‘Slim up’ està protagonitzat per la jove castellera tarragonina Virginia Salvadó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada