EL MAIG, LA SEQUERA I NOSALTRES

El maig que en fa quaranta del de 1968 ens ha portat, a més del record revolucionari en forma de llibres i revistes commemoratius, un episodi polític de sequera i pluges posteriors que ha posat en evidència de nou les contradiccions d’una esquerra que es diu hereva de l’actiu cultural del 68, però que, tenallada per mancances històriques i pors conjunturals, és incapaç d’entendre el testament quedant relegada de fet a fer de comparsa de la dreta que, tot i foragitada del poder, continua controlant els ritmes polítics del país. I com que ni uns ni altres han estat mai capaços ni capacitats per fer cap ruptura cultural real amb el passat, una tasca que no admet abdicació, amb el temps el llegat del maig ha quedat reduït a les gràcies de la gauche divine, a actituds ridículament progressistes que ratllen el folklòric, a l’odi genital d’uns quants periodistes i intel•lectuals que de joves van tenir derives esquerranoses, i poca cosa més.
‘El maig del 68 va fer entrar en crisi els principis d’un estil de vida i de pensament caducats’, sostenen Raphaël i André Glucksmann al llibre més encertat i cruel que s’ha publicat sobre l’aniversari: ‘El maig del 68 explicat a Niocolàs Sarkozy’, (l’Arquer). Fins aquí res de nou, però dient-ho qui ho diu sembla més solemne. Fins i tot De Gaulle s’havia adonat que la serenitat camperola i mediocre, però segura, havia estat substituïda per ‘la sorda angoixa dels desarrelats’. S’albirava la fi d’un cicle. Però un cop els desarrelats van descobrir la suavitat dels cotons de la glòria política i el bé que es podia viure en el pati d’escola que van construir durant aquells dies de maig, van preferir marcar territori i abdicar definitivament d’assumir una transformació social i cultural en profunditat que els hauria portat per ves a saber quins camins insegurs, amb gran joia pel PCF és clar. L’anàlisi seria més llarga i complexa, però no és aquest l’objectiu de l’article ni l’espai és suficient.
Per als Gulcksmann, qui personifica ara aquest trencament, apoderant-se d’uns valors que simplement estaven allà, abandonats en mig de l’arena, és Nicolàs Sarkozy qui, a parer dels autors, només va cometre l’error de carregar contra la gent del Maig en lloc d’agrair-los per haver estat padrins de la seva victòria.
Però a Catalunya el vendaval de maig va arribar tard i de cairell per apadrinar res. Els partits d’esquerres van tancar files al dogmatisme imperant i, quan els dogmes ja no servien ni per lligar perquè fins i tot els vells periodistes progres s’havien passat a l’enemic que paga bons sous i els convida a tertúlies, van afanyar-se a buscar fórmules ancorades en la socialdemocràcia lànguida que no aporta cap avenç real a una societat plena de desarrelats de tota condició, o a refugiar-se en actituds políticament pintoresques i de praxi no resolta com l’ecologisme institucional que, a la que no plou, s’inventa un transvassament que és més un tret al clatell ideològic que no pas una política.
Mentre la dreta, més incapaç encara, tot i que nodrida d’antics ‘maigistes’, segueix vivint increïblement ancorada en unes polítiques sense caduques i allunyades del sentiment de desassossec general que no els portaran mai a la victòria electoral. L’erràtica, confosa i ridícula política catalana potser necessita un punt de ruptura realment profund, cultural. El contrari és conviure amb el cadàver del maig a casa.

Publicat a el Mundo de Catalunya