Oi que quan va al MNAC o al Louvre no se li acut fotografiar cap quadre perquè sap que li caurà el pèl? Llavors perquè es creu amb el dret de copiar un disc infinites vegades sense pagar ni cinc al creador de l’obra? No es pensi que si no li deixen fer fotos als museus és per protegir l’art dels flaixos, no siguem tan babaus.
Doncs això és el que busca l’ordre ministerial sobre el cànon per còpia privada que avui entra en vigor. I com sempre passa ningú no hi està del tot d’acord; lògic, perquè tothom defensa els seus interessos. Els usuaris, acostumats a copiar de franc, diuen que és un abús, i els artistes que encara és poc.
Però, trifurques al marge, el que compta és el principi de dret. Oi que paga pels serveis d’un fuster? Oi que s’ha acostumat a pagar per anar al teatre? Oi que quan l’ajuntament contracta una orquestra de ball per la festa major cal pagar-li perquè hi ha gent que s’hi guanya la vida tocant mambos tant dignament com vostè?
Doncs perquè considera que es pot copiar un disc, una peli o un llibre sense pagar? L’era digital ens ha acostumat a la falsa creença de ‘és de tothom el que a la xarxa està’ indigne de societats d’avançades. És clar que si el coneixement i la creació tonguessin una mica de prestigi això no passaria, oi?
Dit a El Món a RAC 1 el 20.06.08
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada