LES LLENGÜES COMUNES

Contra una certa opinió sectària i sorollosa que considera, i ho fa palès i en demana adhesions, que el col•lectiu de persones que volem utilitzar normalment per comunicar-nos altres llengües de l’estat espanyol que no són el castellà pretenem poc menys que foragitar l’ús social d’aquest idioma dels diversos territoris cooficials, acció per la qual ens fem valdre d’instruments polítics suposadament segregacionistes promulgats pels poders autonòmics, només s’hi pot oposar la raó de la història; ciència que, en ocupar-se de l’estudi de les actuacions de les persones en el passat, no és tinguda en consideració per aquests grups d’opinió, donat que ultrapassa el terreny estrictament conjuntural de la política, que és el llot on aquestes idees xipollegen a gust, car es proclamen amb aquesta intencionalitat.
I la història recent, diu que Catalunya, igual que Euskadi o Galicia, són territoris on conviuen dues llengües des de temps immemorials, i quina convivència ha estat més tranquil•la i garantida per a ambdues, quan hi ha hagut elements jurídics que han ajudat a regular la igualtat del dret d’ús per a tots els seus parlants, sigui quina sigui la seva condició social. Aquest període al qual em refereixo és, justament, ara mateix.
És evident que el català ha estat sempre una llengua minoritària àdhuc a Catalunya. És evident també que, malgrat aquesta realitat, hi ha un col•lectiu gens menyspreable de persones que, fent ús del dret legítim, pretenem fer del català la nostra principal llengua de comunicació de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que volen, i tenen dret, a utilitzar majoritàriament el castellà. El marc jurídic de Catalunya preveu que aquesta situació real vagi acompanyada d’una circumstància històricament nova, original i molt enriquidora: que tothom conegui i sàpiga usar les dues llengües, opti per la que opti a la vida quotidiana. Per poder garantir aquesta situació cal un seguit d’accions que reequilibrin la situació d’ambdós idiomes, si més no en teoria, doncs és de sobres sabut i constatat que el català sempre serà el petit. Del que es tracta és que el gran l’ajudi a subsistir (i en l’actual mapamundi de llengües en extinció la paraula subsistir no és fútil) cedint oficialment part del seu protagonisme omnipresent en la realitat, que no desapareixent del territori ni deixant de rebre consideració social ni cobertura del poder polític autonòmic. Fer l’ensenyament en català és la manera de fer que la realitat uniforme dels dos idiomes tendeixi a acostar-se, sabent que el castellà s’imposa en l’ús social (carrer, mediàtic, judicial, econòmic...). Pretendre convertir aquest complex joc d’equilibris que faciliten la convivència en un problema polític i disfressar-ho a més amb conceptes com ‘llengua política comuna’, pel castellà, i ‘d’imposicions abusives’ pels intents, poc reeixits per cert, d’equilibrar l’ús de les altres llengües oficials també als seus territoris, no és parlar d’idiomes, ni de comunitats de parlants, ni de drets suposadament vulnerats, és un simple maniobra per trasbalsar l’opinió pública.
Perquè a algú li vingui de gust parlar català, primer cal que el conegui i que hi trobi avantatges socials, que li facilitin, i després ja escollirà amb llibertat. Maniobres d’intent de desprestigi no ajuden la convivència. A que ve, doncs, tant de soroll, si no és per interessos polítics o mediàtics?

Publicat a El Mundo de Catalunya