Voltant per Manhattan un ja s’imagina que no trobarà cap llibre d’autor català a qualsevol Borders, per gran que sigui, com la del Madison Square Garden, i potser tampoc no se sorprèn del tot de que a Strand no se saldi cap traducció catalana a l’anglès que hagi passat sense pena ni glòria; però conservava l’esperança de que a llibreries del SoHo o Greenwich Village, com l’excel•lent McNally Robinson, podria dibuixar un somriure de satisfeta complicitat davant d’alguna traducció de la Rodoreda o en Monzó; Però no, com tantes altres cultures, la catalana és invisible a Nova York. La potència de la cultura anglosaxona la fa impermeable a la resta de cultures del món que, com a molt, poden aspirar a tenir un petit paper ètnic (castellà inclòs, no es facin il•lusions). Potser la francesa, pel que te de mirall de la Nordamèrica cool i engatjada, però poc més.
I no és que no ens hi escarrassem per fer una queixalada a la poma, però els lloables esforços de l’Institut Ramon Llull per aconseguir una certa presència cultural catalana a N. Y. són tan intensos com escassament eficaços i minoritaris.
Històricament el protagonisme de creadors catalans a la ciutat ha tingut força noms. De Gaudí a Miralles passant per Bofill, d’Arístides Mailloll a Dalí incloent-hi Miró, d’Enric Morera a Xavier Cugat, són noms que, lògicament, en fer-se universals perdent una mica la marca d’origen, però que qualsevol intent de presència cultural allà ha de vindicar i fer valdre com a ambaixadors. Si juguem al seu camp hem de fer servir els seus mateixos arguments. Portar Woody Allen altre cop no, millor enviar Cesc Gay allà perquè rodi una peli als Tribeca Film Studios de Robert de Niro.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada