SÓNAR. CRÒNIQUES DE L’ERA POP 2.0

A la Barcelona arxiu de cortesia i festa sens fre, l’allau de festivals musicals amenaça amb acabar amb la producció cervesera mundial i amb buidar les llibretes d’estalvis que tantes àvies adorables van obrir al net en néixer. I tots aquests tresors s’esfumen a canvi de ben poc. La majoria d’aquestes cites que s’anuncien com el zenit de la modernitat musical de la temporada, només són mers contenidors d’actuacions de grups internacionals en gira pròxima a aquest extrem de món. Un passin, paguin i vegin si poden, sense més idea i intenció que la de fer caixa fent-nos creure que som d’allò més moderns quan, realment, ens estan dient és que som uns babaus als que posen una pastanaga al davant i ballen al so que toquin.
Contra aquests festivals sense motiu ni argument, organitzats alguns per promotors estrangers que només trien Barcelona perquè es un escenari fester i que no deixen ni cinc al sector local, ni programen a grups d’aquí (i encara tenen la barra d’empipar-se perquè les ajudes de la Generalitat els foragiten), contra la idea especulativa llençada fa un parell de setmanes al Parlament de que a BCN li cal una fira com Arco i, sobretot, contra els prejudicis decerta ciutadania d’ordre contra els festivals, fa quinze anys que existeix Sónar; un projecte fet per gent d’aquí i dirigit al món, un festival d’art i cultura únic, una marca que prescriu la crònica de l’era pop digital.
El noi que m’allarga un flyer d’una de les mil festes que hi ha a la ciutat aquests dies no ho sospita, el paquis que m’ofereix una llauna pel carrer ni sap que passa, i molta de la penya escarxofada damunt la gespa del village movent un peta amb la colla tampoc no és conscient de que està protagonitzant un esdeveniment clau en el relat de la cultura després de la cultura, de quan l’art ha trencat territoris de l’antic règim que ja no diuen res (mouen diners, això si) ni al nou públic, ni als creadors emergents. I això és el que ha arribat a ser Sónar en quinze anys.
Contra la festa sense solta ni volta Sónar ofereix l’aterradora (pel que te d’agosarada) possibilitat d’endinsar a milers de persones constituïdes en subjecte col•lectiu en el relat dels nous temps. La línia argumental música-tecnologia-art-comunicació és el fil narratiu de la contemporaneïtat i es el terreny on es mou el festival. Lluny queden ja els dies que el MACBA no volia acollir el festival, ara és Sónar qui comença a definir cap a on va la cultura que després mostrarà el museu. L’el•lipsi es tanca amb el monogràfic ‘El cine más allá del cine’, on el festival reconeix que el seu discurs de futur no pot anar sense una mirada rigorosa al passat. És el mateix discurs que porta a programar els Madness, tot i que molta gent és incapaç d’entendre-ho. Els anglesos són d’una generació que posa en contacte l’era pop clàssica narrada per Tom Wolfe, (de qui manllevo en part el títol de l‘article), i obren portes cap als anys pop de final de segle i l’era digital. Aquest Sonar d’enguany ha fet més ponts que cap altre; un discurs coherent, potent i que postula a Barcelona com una capital del món que explica l’era pop 2.0 i que no es limita a ser-ne espectadora. Per què un Arco si tenim l’ara, que és demà, fet i pensat des d’aquí i amb una forta presència de creadors locals?
Nota final: que cap responsable cultural no hi deixi de pensar, perquè el Raval aviat se’ls quedarà petit.

Publicat a El Mundo de Catalunya