Camí d’Helsingor

Cansat per la calorada que fa avui en aquest punt tant septentrional d’Europa, m’assec en un mur baix a les envistes del castell de Kronborg a veure passar els vaixells per l’Oresund; així ho devia fer Erik Vè mentre comptava els diners que feia amb el peatge que cobrava tots els vaixells que hi passaven. De fet, el castell i la seva història m’importen ben poc. L’únic que m’ha portat fins aquí és intentar entendre què va captivar Shakespeare per situar-hi allà Hamlet (Quaderns Crema) El castell és un bon escenari per una tragèdia tan terrible com aquesta, però hi ha un no se què de perfecte en l’estructura constructiva de la fortalesa, potser producte del propi estil renaixentista, que la fan ben creïble com a duana del segle XV, però inversemblant com a paisatge per a un drama familiar. Per més que volto per dins i per fora, faig fotos amb passió de japonès, entro a la capella, les masmorres i els lavabos (l’estat del benestar danès posa wc als llocs més impensables i el d’aquí fa que ens pixem per les cantonades), no acabo de veure que li va trobar Shakespeare al lloc.

Havent llegit Aire de Dylan (Seix Barral), el darrer Vila-Matas, i escatint-hi clarament el to hamletià del protagonista, el jove Vilnius, diria que el castell de Kronborg no ajuda en res a acostar-se a la realitat; hi ha tan de sentimentalisme en aquell pati immens, en aquelles torres acabades en punxa perfectament rodona i altiva o en aquell oratori perfectament blanc i clar, que no hi trobo engrunes de realitat per enlloc. Quan més em sedueix la idea argumental i el drama del jove príncep, més em decep l’escenari.

Però Shakespeare era donat als jocs de miralls trencats, als contrastos brutals, a la passió desfermada per tocar la realitat i apartant-se’n rabent de tant com crema. El sonet “Acusa’m, doncs, d’això: que he oblidat el favor / amb què hauria pagat el teu mereixement”, pàgina 117 dels Sonets traduïts per Salvador Oliva (Edicions 62), escenifica preciosament aquesta idea. Aquí potser li va fugir de les mans aquest control d’una realitat que diu entre versos, per això va ser un text què, fa anys, va encendre l’absurda polèmica sobre l’homosexualitat del seu autor (en algun moment semblava que aquesta condició posés en judici el valor de la seva obra; ximpleries). Sigui com sigui, la tarda que vaig comprar-me aquest volum, vaig pujar tot prest a la cafeteria de la Laie per llegir-ne algun tot fent un cafè camí de la facultat. Aquell dia vaig arribar vint minuts tard a classe. Això mai no em passaria a Kronborg. Arribo puntual al tren.