Quan una cultura petita i senes pes polític s’enfronta a les multinacionals de la indústria cultural, sap que te les de perdre sempre. Llavors pot passar que, o bé s’acontenti amb les molles i d’això en faci bastió de la seva supervivència petita i trista, o bé es revolti, s’hi enfronti, busqui aliats i hi planti cara amb la dignitat que li pertoca com a cultura viva i llegat patrimonial de tot un poble.
Amb la llei del cinema els catalans hem triat l’opció d’abaixar el cap i acontentar-nos, amb el que ens donin intentant fer passar bou per bèstia grossa i autoconvencent-nos de què no és dolent allò que no ens mata, ens deixi tolits i malferits. És clar que l’altra opció, la de plantar cara a les totpoderoses multinacionals del cinema, era poc menys que suïcida. Tot és mal que mata.
En tot cas, el què no han de fer mai els polítics és el que fan sempre: intentar matusserament fer-nos creure que, una decisió clarament agressiva i provocada per les majors del cinema, te aspectes positius.
Les molles del pa sec poden ser bones quan passes gana, però d’aquí a que ens creiem que són mereixedores d’una estrella Mitxelin....
Que no cola, conseller.
Dit a el Món a RAC 1 el 21 de juny de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada