Perdudes les il·lusions

Quan els fa aquell primer dictat, poca cosa saben els alumnes del professor Lazhar de la portentosa imaginació d’Honoré de Balzac i de la seva no menys poderosa capacitat d’observar el món. Són canalla d’una escola de Montreal què, protegits dels drames de la vida per les famílies, l’estat i el sistema educatiu, topen frontalment amb la brutalitat de la condició humana quan la seva mestra es penja al bell mig de l’aula. Lazhar n’és contractat com a substitut, un impostor a la fi, però els llegeix Balzac i els obre els ulls a experimentar amb l’ensurt quotidià de l’existència.
Perdudes les il·lusions banals, els nens i nenes de Lazhar pouen en la realitat que hi ha més enllà dels primers sentiments i maduren. L?escola, els pares i l’administració són incapaços de fer aquest pas. Probablement no han llegit mai ni ‘Els sofriments de l’inventor’ balzaquians (Proa), ni tan sols les educatives faules de Lafontaine (Cruïlla), amb que Lazhar ensenya a reflexionar als seus estudiants.
Però, arribat un punt de la vida en què ja un s’hauria d’abstenir per sempre més de mirar a l’úter matern; és absolutament necessari perdre les il·lusions? Ens fèiem aquestes preguntes llegint ‘Les il·lusions perdudes’, de Balzac, en una traducció de Jaume Fuster per a Les Millors Obres de la Literatura Universal (Ed. 62). Era l’abril de 1982, el país creixia, el català conqueria territoris mai no explorats, i la universitat, tot i que rebia l’epítet de ‘fàbrica d’aturats’, era un bullir d’idees, d’il·lusions trobades. Per què, doncs, provocar l’ensulsida d’aquells nous projectes vitals i col·lectius?
Però a la fi Lazhar és descobert; només es tracta d’un refugiat algerià que, al seu país, regentava un restaurant. Fa la darrera classe, els llegeix la faula que ha escrit per a ells, i desapareix per sempre de l’escola; però potser no de les seves vides.
Balzac està de sort, hi ha 21 títols seus al mercat català ara mateix. D’altres clàssics no han tingut la mateixa fortuna, i els catalans encara menys. El patrimoni literari desapareix, el país es torna cada dia més musti, les il·lusions es dilueixen en un no res, i a ningú no sembla importar-li gaire. A la democràcia especulativa ja li van be aquestes generacions de mediocres que crea. Per què somiar, doncs? Que els extirpin aquest dolorós tumor de petits i s’estalviaran que pensin de grans. I sobretot, que vigilin no se’ls coli algun professor Lazhar.