14/6/12

L'estil, toujours

El surrealisme li va alliberar la ment de la terrible crosta de la consciència, i li va esbatanar el cap de pinyol de províncies obrint-lo a la imaginació. Llavors, arribat a la capital, va conèixer el metro, però els sindicats feien vaga per la retallada de sous. Insatisfet, va portar al cinema dos infants que havia trobat en un tram, va escridassar un viatger a l’autobús de la línia S, es va apujar el botó superior de l‘abric per tancar-se l’escot, va conèixer Sally Mara, s’hi va enamorar, li en va plagiar el diari íntim i va fer passar per seves les obres completes de l’escriptora escrivint: “el fet que el nom d’un autor que es diu real figuri en la coberta d’un llibre, no vol pas dir que ell sigui el vertader autor d’obres aparegudes precedentment sota el nom d’un autor pretesament imaginari.” I en tot allò, Georges Perec va descobrir l’inesgotable.
O bé: se sabia en un estat més veritable que la realitat tangible. Al seu La Havre natal poc o res en sabien d’allò. Era al metro, amb els seus jeans gastats i la seva llengua llarga que ho havia après. I, tot i que l’hivern era dur, se sabia espavilar, sempre i quan pensés a cordar-se el botó del coll de l’abric. Una vetllada a la Cinemathèque amb la seva xicota, la Sally Mara, i sense els nens del tram fent d’espelmes, era suficient per demostrar a tothom que ell no era un autor imaginari. Ben bé que es podien discutir amb ell a la línia S de l’autobús!
O potser fins i tot: a la Sally Mara no li agradaven els nois de províncies, i menys del nord, per això es va adscriure al moviment surrealista, les noies flipaven amb aquella colla d’esverats. I com xalaven d’esbroncar la gent de la línia S del bus, o segrestant nens al tram i portar-los al cine, o fent-se passar pels autors que no eren, tot i que ben be ho podrien haver estat algun dia, o fins i tot corrent pels carrers glaçats de París amb l’abric ben obert.
O: Raymon Queneau (La Havre 1903-París 1976), és considerat un dels màxims renovadors de la literatura francesa. Amb ‘Sempre som massa bons amb les dones’ (Columna), ‘Zazie al metro’ (La Magrana), ‘Un hivern dur’ i, sobretot, ‘Exercicis d’estil’ (Crema), 99 maneres diferents d’explicar dues situacions d’allò més vulgar, aquí va fer molts adeptes per al Ouvroir de Littrérature Potentielle (OULIPO) què, malgrat el que encara pensa molta gent, no són les sigles dels serveis secrets francesos, ni el nom d’un grup de Hipo-hop.