La cartografia de la memòria

Quan Flaubert crea el gran personatge de Frédèric Moreau, el protagonista de ‘L’educació sentimental’, està posant les bases de l’arquetipus de personatge literari del segle XX: el petitburgès indolent què, bo i superant el seu estadi natural insípid i poca pena, aconsegueix convertir-se en un ésser psicològicament complex què entén la realitat bo i creuant l’aspre desert dels sentiments a través del tènue fil de la memòria.

Néts dubtosament legítims de la gran literatura del XIX (i no només de Flaubert, també d’Stendhal), alguns psicòlegs i terapeutes moderns han captat la potència transformadora de la pràctica emocional de la memòria i l’han elevada a la categoria de ciència social; sense entendre res de la realitat, que els fa por perquè és dura i poc complaent, i convertint així la memòria en un instrument d’adotzenament de febles i pusil·lànimes.

Al seu torn, els joves cadells de l’esquerra post comunista , profundament acomplexats per la seva història, han convertit aquesta memòria lleu, i tan indolent com el personatge de Flaubert, en estratègia política. Així ha nascut aquest estrambòtic concepte pleonàstic anomenat memòria històrica, com si hi pogués haver una memòria del que encara no ha passat.

I així, sense entendre ni un borrall de què va la vida realment, és a dir essent tan poca pena com Frédèric Moreau, ja tenim la memòria de moda. Tothom en parla i les tertúlies de les ràdios en van plenes. A part d’això, com a societat, seguim tenint l’encefalograma ben pla. Polítics, economistes, terapeutes i capellans ens la poden anar fotent per totes bandes i ens quedem tan amples, fins i tot hi ha qui ho entén, i a alguns masoquistes els acaba agradant.

D’això serveix la memòria teledirigida des de les institucions, els mitjans de comunicació i les ciències socials. Ara bé, per sor el món està poblat per alguns éssers intel·ligents, un aspecte de la condició humana què cada dia costa més de trobar.

Aquest és el pintoresc cas que ens reuneix aquí avui: un seguit d’individus, els quals per l’edat haurien de patir la hipertròfia històrica que pateixen la majoria de catalans, amb il·lusió, això si, i què, en lloc d’això, s’han dedicat durant dies i dies, mesos, a posar ordre al caos sentimental que un te quan arriba a una certa edat. El resultat és un llibre què, més enllà de l’evocació més o menys analgèsica del record dolç i llepat, és un intent francament reeixit d’arribar a la realitat de les seva vida com a col·lectiu, que no és el mateix.

Aquest llibre cartografia la memòria d’un temps i d’un país. Ho fa amb tendresa, si, però sobretot amb voluntat de superar l’estrictament sentimental per incorporar tots els passatges (els col·legis l’església, els personatges, l’oci, els metges, els bars...) a la vida d’avui i de cada dia. Allò que diu el poeta dels orígens i la identitat.

Fer un mapa del que ha passat a la nostra societat durant mig segle, posem per cas, és ordenar els sentiments, classificar-los, establir-ne una jerarquia i un ordre de prioritats per avançar cap a la realitat, és a dir, cap a la comprensió de qui som, d’on venim i on anem; és a dir, del gran drama de l’existència humana: que hi i fotem aquí?
Tot plegat una bona forma de superar el papanatisme lleu i sense ànsia que presideix de nou el món d’ara, igual que ho feia al segle XIX quan el jove Moreau es va enamorar d’aquella dona i Flaubert ho va relatar. No hi ha millor exercici que aquest que ha fet tota una generació de vilassarencs i que avui us presenten, per evitar no caure en la temptació moderna de la memòria de peix (disfressada de teràpia o d’estratègia política, com ho vulgueu), i què ens fa dèbils i curts d’enteniment.

Text dit a la presentació del llibre Tempus fugit, el Vilassar de Mar dels 50, 60 i 70