En plena desintegració de l’imperi soviètic, i amb la vella Rússia sotmesa a un dels episodis més crus de crisi social i política de la seva història moderna, el primer que vaig fer en desembocar a Dvortsowaya ploshchad i adonar-me de la rotunditat històrica que tenia al meu davant, va ser recordar John Reed. El dimecres 7 de novembre de 1917 es va llevar tard. Tot baixant per la Nevskij va sentir la canonada que, des de Sant Pere, anunciava les dotze. Davant del banc de l’estat hi havia uns quants soldats amb la baioneta al fusell que s’estaven drets al costat de les portes tancades. Va preguntar-los de quin bàndol eren, per saber si eren del govern: “-Ja no hi ha govern”, va respondre un amb una rialleta. “Slava bogui! Lloat sigui Déu”., va fer ell. John Reed, l’únic no rus enterrat al peu de les muralles del Kremlin, a pocs metres del panteó de Lennin, no només va ser el cronista excepcional d’un episodi cabdal de la història de la humanitat com la revolució russa, sinó que amb el relat d’aquella epopeia revolucionària moderna a ‘Deu dies que trasbalsaren al món’ (Edicions de 1984), va mostrar a Occident que la grandesa de la història només la dona la voluntat irrefutable de tot un poble per capgirar el seu futur i guanyar la dignitat.
El relat viu i apassionat de Reed, la voluntat revolucionària de la seva prosa, va empènyer no poques voluntats transformadores. La literatura neutral és còmplice, dèiem en aquells dies de necessari compromís amb el futur. La màquina d’escriure era un potent instrument per canviar el nostre petit, brut i dissortat món,i cada realitat tenia el seu palau d’hivern, John Reed ens ho havia ensenyat.
Situada en una petita elevació, la immensitat de la Plaça Roja et va embafant poc a poc. Un cop al bell mig, amb la muralla del Kremlin al davant, vaig recordar tots els que van caure pel camí oblidant aquelles proclames d’uns anys en que tot ho crèiem possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada