L’aprenentatge de la llibertat (i 3)

Les primeres estrangeres que, des de la nostra ignorància, vam considerar exuberants, eren franceses. Les primeres novel•les eròtiques que vam llegir també ho eren: ‘Història d’O’, i la seqüela, ‘Retorn a Roissy’, de Pauline Réage (Pòrtic); Les onze mil vergues, d’Apollinaire (La Magrana) i la ‘Història de l’ull’, de Georges Bataille (Pòrtic). Eren anys de formació, i havia de ser en tot i amb urgència. No crec que ningú busqués posar-se calent llegint per després masturbar-se imaginant-se les mil-i-una; per això ja hi havia les fotos que havien circulat de ma en ma a les aules dels Hermanos de la Salle. Simplement calia conèixer tots els ordres de la vida, especialment, aquells que havien estat negats a la generació precedent. El prohibit sempre és interessant. Era una cara més d’aquella llibertat que havíem d’aprendre a cuita corrents.
Per tota una generació d’adolescents del tardofranquisme, l’erotisme literari va aportar dosis extres de sensualitat i va posar en valor l’art, sempre indesxifrable, de la seducció. Digueu-me agosarat, però després de llegir ‘El coño de Irene’, de Lous Aragon o ‘Emmanuelle’, d’Emmanuelle Arsan (Tusquets), la dialèctica entre sexes es veia d’una altra manera, es començava a entendre que, contra els tabús catòlics i la mística freudiana del sexe, era millor un sentit lúdic, la humana necessitat de passar-s’ho be al llit o al seient del darrera d’un Dos Cavalls. I després hi havia el dolç regust de saber-se censurat per l’esquerra missaire.
El caràcter implícit que te el sexe en la literatura i la forta capacitat d’interpel•lar les relacions humanes que te una trama eròtica, aporten a la lectura del gènere una dimensió emocional molt més ideològica que la que pugui aportar una pel•lícula o un espectacle de peep-show. És per això que, llegint novel•les eròtiques que sovint calia anar a buscar a França, també vam aprendre la llibertat.