Música al marge dels rànquings

El Pont d’Arcalís, el millor grup de folc català, acaba de publicar ‘Foc al tribunal’. el vuitè disc en vint anys de feina. Malgrat la provada qualitat i una internacionalització notable, la falta de visibilitat mediàtica i l’exigència de resultats industrials per part de l’administració, situa el grup, i el folc en general, gairebé al marge del panorama cultural del país.

‘Foc al tribunal’ és un disc (amb dvd) que segueix la línia del grup: recuperar el cançoner popular dels Pirineus i difondre’l amb arranjaments actuals i l’ús d’instruments específics del folc com la viola de roda, la gralla o l’acordió diatònic, a més de les guitarres i la bateria. La ingent feina d’Artur Blasco (que al novembre fa 78 anys), troba a El Pont d’Arcalís una sortida que difícilment tindria d’altra manera.
El disc es va començar a enregistrar l’any 2009, quan el debat sobre el nou estatut i la retallada que patiria al constitucional, era el pa de cada dia. Per això el grup va recuperar una cançó anònima de 1931 que Jordi Fàbregas ja havia musicat fa molts anys amb els Coses (quan l’estatut de Sau). Amb la tonada de les Bruixes de Sallent i el Xotís de la relliscada, la cançó que dona nom al disc és un tema atractiu i enganxós que ben bé podria sonar en qualsevol ràdio al costat dels Manel o dels Amics de les Arts. Però això no passa ni passarà.
La música folc, que gaudeix d’una bona salut artística, és invisible per la majoria de mitjans, tret dels públics i per raons obvies. Si El Pont d’Arcalís fossin The Chetains haurien enregistrat discos amb Els Pets, Peret o Elena Gadel, com els irlandesos ho han fet amb Van Morrison, Rod Steward o Synéad Oc’onor; però aquí això no succeirà mai. Van fent en petits i fidels circuits al marge dels rànquings. Encara que el festival Tradicionàrius, que divendres va tancar la vint-i-quatrèna edició, sigui un èxit artístic i de públic, la falta de cap mena de sentit crític de bona part de la premsa els ha condemnat a ser minoritaris sense raó, doncs no pocs mèrits de l’èxit musical del pop català d’avui en dia es fonamenten en les fons rítmiques i melòdiques de la música folc.
La orientació ultraliberal que ha pres la producció cultural catalana des de fa un temps els imposa fites inabastables. L’aplicació de criteris basats en resultats industrials per a tot tipus de producció cultural, per minoritària que sigui, posa a la música folc en un racó. La confusió volguda entre resultats de mercat i talent i la mesura de l’excel•lència en funció de l’èxit comercial, com pretén l’administració per promoure la indústria cultural, condemna a l’ostracisme a gèneres i sectors com el que ens ocupa. A la cultura catalana d’avui vendre discos al marge de les xarxes de distribució i comercialització és anatema; ja sigui en una flassada o per internet. Per l’administració tot aquell que es mou fora dels registres imposats per la vella indústria no existeix, o fa com que no existeix, és clar.
Els vuit discos de El Pont d’Arcalís han nascut d’un esforç sobrehumà per trobar temps per a treballar-hi. Quan no va ser la posada en marxa de l’Artesà (CAT), va ser la seva consolidació superant la malfiança municipal. Després va caldre difondre la música folc pel país, crear estructures de suport als grups, engegar el festival i portar el model a altres indrets. Arsèguel, el festival i els tallers, també va ocupar molta feina a en Jordi Fàbregas, en Tito Peláez en Quim Soler i companyia. I tot anava en detriment de la feina del grup. Per això no han fet més discos, no per falta de material, il•lusió o talent artístic.
Una de les línies argumentals sobre la que el conseller Mascarell treballa és el de la internacionalització de la cultura. El Pont d’Arcalís és, probablement, un dels grups més internacionals de la musica en català, havent arribat a enregistrar un disc amb els piemontesos d’Ariondasa. Comptarà això?
Foc al tribunal és un renec del Cadí. Tal com anem serveix per a tot el país.

Joan Barril
El periodista i escriptor acompleix 1000 emissions de El cafè de la República, l’informatiu tranquil dels vespres de Catalunya ràdio que, competint amb la cridòria i el xivarri, s’ha fet amb un espai propi gràcies a la seva manera de fer. En Barril és un rar cas d’aquells professionals que ho toquen tot i bé. A més, la dedicació que dona a la cultura és insòlita en el panorama mediàtic.

Xavier Vidal
Al•legar motius personals ‘després de cinc anys de treballar a l’administració pública’ per justificar la seva substitució com a cap del gabinet del Conseller de Cultura, és una argumentació molt poc sòlida i creïble. Ningú no plega d’un càrrec del que fa pocs mesos que ha estat nomenat per anys que porti a l’administració. Hauria estat d’agrair una explicació pública més convincent?