Cultura de masses i joves ‘sense’

Les generacions de joves als que la crisi estan deixant sense futur i que viuran pitjor que els seus pares, quin nivell d’exigència cultural tindran quan ‘siguin grans’? La precària situació actual i la falta d’expectatives els farà més rigorosos o més condescendents? Aquesta generació ‘tocada’ pel desmantellament de l’estat del benestar, quina actitud cultural tindrà?

De moment els afecten els 2.000 milions de retallades en educació i les escasses expectatives professionals, però en això els va el futur. Tot i ser les generacions més ben formades intel•lectualment de tota la nostra història, hauran de lluitar molt dur per fer-se un lloc al món adult, i potser ni quan el tinguin arribaran al nivell de benestar en que han viscut els seus pares. Amb la perspectiva del desmantellament progressiu dels serveis públics i socials, i on cadascú s’haurà de pagar de la seva butxaca, i sense preus polítics, tot el que necessiti o desitgi per viure, des d’un metge a l’entrada a un museu,; quina actitud mantindrà aquesta generació ‘sense’ d’aquí a uns anys, quan estigui en disposició de convertir-se en consumidora de productes culturals?
Diuen els sociòlegs que és més que probable que, políticament, siguin molt conservadors; doncs només pateix per perdre el que te qui li ha costat molt d’aconseguir-ho. D’acord. Però en quina mena de conservadorisme es traduirà el seu grau d’exigència cultural? Exhausts per l’esforç per arribar fins allà on puguin, s’abocaran als braços pèrfids de la somnolent cultura de masses de subproductes televisius i de la tecnologia digital de simple entreteniment?
Les grans superfícies de distribució de productes culturals estan delatant la migració del consum: cada cop hi ha menys metres quadrats destinats a discos i llibres. El seu terreny és ocupat per ‘tauletes PC’, mòbils, portàtils i, sobretot, videojocs. Si aquestes botigues ho fan deu ser per alguna cosa. El problema és saber si, en el procés d’absorció i adequació cultural propi del seu estatus futur, hi haurà lloc per a les expressions de dissidència cultural que ara defensen com a pròpies de la seva condició actual de ‘sense res’.
El més probable és que sigui la mateixa industria cultural la que, ull viu com te, les acabi assimilant i integrant als seus catàlegs comercials. Va fer el mateix amb el rock & roll a finals dels cinquanta, amb els ‘hippies’ a finals dels seixanta i amb els ‘punks’ a finals dels setanta. Les jaquetes de pell, les flors al coll, les bruses de fil i els imperdibles van acabar formant part dels prestatges de les cadenes de ‘pronto moda’, de les lleixes de les botigues de discos i de les més lamentables pel•lícules per a joves i no tant. És el cicle pendular de la història de la cultura, sempre mediatitzat per la indústria i els mitjans de comunicació.
El neo-revolucionari ‘Indigneu-vos’ (Destino) d’Stéphane Hessel és un clam que pot ser assumit per una gran majoria d’aquests joves ‘sense’; fins i tot pot arribar a convertir-se en la icona de tot el moviment (si és que finalment actuen com a tal). Si és així, no us estranyeu si algun dia acaba convertint-se en el nom d’un perfum o en un model de vehicle innocu amb el medi ambient. No recordeu Dennis Hopper (Easy rider) anunciant un cotxe Ford de gama més aviat alta?
La industria cultural és la que integra més de pressa les noves tendències socials. El seu és un producte fungible, per tant han d’estar sempre atents a que no se’ls faci vell l’article que ofereixen com a nou. Els videojocs han entrat als programes universitaris. Aquesta via garanteix una continuïtat. Hi ha pedagogs i psicòlegs que ja han trobat un munt d’usos positius per als jocs. No m’atreveixo a traçar una frontera entre apocalíptics i integrats, aquest és un discurs que ja ha estat superat pels mèdia i la cultura digital. Fem un altre plantejament: si serveix, val, perquè, en un món en crisi, tot s’aprofita.

Ramon Alberch
El fins fa poc subdirector general d’Arxius la Generalitat, ha escrit el llibre El preu de la memòria. El cas de l’Arxiu Centelles, on explica els detalls de la negociació pel polèmic arxiu amb els fills del fotògraf. Més enllà de la sensatesa, o no, de la venda, els rerefons dels afers administratius haurien de formar part del secret de qualsevol alt funcionari quan ho deixa de ser.

Marta Romagosa
Els premis Ràdio Associació han distingit la periodista com a millor professional de la ràdio. Allunyada dels personalismes, el soroll i de les trifurques i complicitats político-mediàtiques, Romagosa és exemple de rigor, professionalitat i vocació de servi públic. Aquest premi l’honora a ella, però també a molts dels seus companys a Catalunya ràdio que actuen amb els mateixos criteris.