Enmig de la nit, en plena excitació pels preparatius bèl•lics, un modest oficial intenta satisfer un encàrrec compromès: escriure un himne pels soldats que marxen al front. Rouget, que així es diu l’oficial, ha sentit veus enardides que convoquen a les armes i a lluitar contra la tirania, però també ha escoltat els planys de les mares que temen per les vides dels seus fills i la intranquil•litat dels camperols que veuen perillar llurs collites. Rouget, que vol fer un cant a la llibertat, sap que aquesta és una fina ratlla que es mou entre la cridòria general i la por particular, entre el bel•licisme inajornable i el pacifisme imprescindible. Amb els primers raigs de llum ha escrit uns versos per al seu cant: ‘Allon, enfants de la patrie, / le jour de gloire est arrivée’. Dies després, el 22 de juny, a Marsella, en un banquet d’homenatge als joves que marxen al front, un estudiant de medicina anomenat Mireur es posa dempeus bo i reclamant silenci fent dringar la copa de vidre. Quan tothom creu que dirà unes paraules, arrenca una cançó que ningú no coneix: ‘Allons enfants...’.
Va ser la guspira que va encendre els anhels de llibertat pels quals aquells joves marxaven al front disposats a morir per la pàtria. Des de llavors el cant és un referent en defensa de la llibertat, el més alt valor republicà, el més alt valor humà. Anys després, generacions de joves de països sota dictadures van fer seva ‘La Marsellesa’ i els seus valors, de forma similar a com van fer-ho aquells joves soldats. França i la seva cultura es va associar a la idea de llibertat. La vam aprendre d’ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada