Les sortides de la música

Mentre la venda i producció de discos s’ensorra, tant a Catalunya com a Espanya, els ingressos per concerts augmenten. Ho sento per la indústria, a qui la cobdícia ha acabarà matant, però els artistes, se’n sortiran d’aquesta llarga travessa del desert a que els nous temps i els nous públics ha abocat la cultura; ara de les discogràfiques no m’atreviria a dir el mateix.

L’anuari de la música de Catalunya diu que l’any passat es van editar un 5’9% menys de discos. Això ha suposat una caiguda d’un 31% en la facturació fins situar-la en 15 milions d’euros, la meitat que fa cinc anys. A tot Espanya la caiguda del primer semestre del 2010 és d’un 12%, situant el negoci en 77 milions d’euros, deu menys que el mateix període de l’any passat. O sigui, fatal, tot i que la facturació de les descàrregues legals ha augmentat uns tímids 5 milionets.
La música mor? No, mor el negoci de les discogràfiques de sempre. La música es reinventa segons les necessitats i exigències del nou públic igual que un dia es va inventar el single. Contra aquestes xifres tan pessimistes, cal destacar que els concerts en directe han augmentat notablement. L’estimada SGAE va recaptar un 17’5% més l’any passat per aquests concepte a Catalunya. És cert que l’ocupació de cada concert ha disminuït, hi ha crisi i les entrades són caríssimes, però també és cert que els grans concerts internacionals han funcionat (Madonna, Coldplay, U2...), i que els festivals, desapareguts alguns, ha vist créixer el seu volum d’ocupació. El darrer Sónar, per dir-ne un, ha batut tots els seus rècords històrics d’assistència. Es programa més en els formats petits.
El públic, eminentment jove, vol música, li agrada, continua sentint-la com un llenguatge artístic propi i atractiu. El creixement de la música en directe, tot i la crisi i els abusius catxets d’algunes figures fins i tot locals, ho demostra. Però els concerts no s’omplen si no hi ha una prèvia difusió del treball de l’artista. A la baixa el concepte (i l’audiència) d’emissora de radiofórmula com a instrument principal de difusió de la música, la xarxa es situa com a eina principal per a aquesta tasca. L’augment d’espectadors als concerts és mèrit, en bona part, de l’ús que el públic jove d’avui fa d’Internet com a instrument de coneixement i difusió de productes culturals.
Arribats aquí, el problema són les descàrregues il•legals via P2P. Aquest és un fenomen avui en dia impossible de combatre. Els joves s’han acostumat a no pagar per escoltar música enregistrada, mentre que no els dol les clavades que els promotors de concerts els fan per anar a escoltar i veure en directe els seus ídols. No ho entenen com un delicte contra la propietat intel•lectual i, a aquestes alçades de la història, no hi haurà llei ni govern que els faci canviar d’idea. És qüestió de resituar-se i deixar passar el temps.
Resituar-se: el músic pot anar oblidant-se dels royalties perquè ben poca gent pagarà pels seus discos en els propers anys. La seva manera de guanyar-se la vida és tocant en directe. I ara, si cal, baixant el catxet. Deixar passar el temps: La música gravada segueix essent l’eina per difondre un artista. Si la gent no vol pagar-la, cal abaratir-ne despeses de producció, no hi ha més remei. Es pot fer, les modernes tecnologies ho permeten. Les descàrregues legals aniran augmentant. La pròxima obertura d’un portal digital impulsat per la Generalitat és una noticia excel•lent. Bona part del públic anirà creixent així en exigència i formació. Li passarà l’època del P2P, voldrà obres senceres, amb bona informació, documentades, enregistraments de qualitat. Voldrà pagar.
Ara és època de vaques magres, però no de rendir-se, al contrari, sinó d’explotar es noves fórmules. N’hi ha que ja ho fan. Música en directe, descàrregues de franc per promocionar-la i formar i educar el nou públic que serà el futur client d’un nu negoci musical.

Jordi Tardà
En vint-i-cinc anys del seu programa de ràdio ha contribuït decisivament a dues coses: que l’oient entengui que la producció musical catalana pot sonar tranquil•lament al costat de la internacional sense desentonar i que, gràcies al seu contacte directe, les primeres figures del panorama del rock sàpiguen que aquest país existeix i s’hi fa molt bona música. Per molts anys, Stone.

CoNCA
Segons l’organisme que comissaria l’excel•lència de la cultura catalana, el claqué no és un gènere prou digne per rebre subvencions, i ha decidit tallar de soca-rel tota ajuda pública a les companyies que practiquen aquest gènere artístic. Si de retallar despeses es tracta, han pensat en Guardans i companyia a dissoldre el Consell? El seu nivell d’excel•lència és excessiu pel país.