L’any 1983 Fèlix Millet va a parar a la presó acusat d’una estafa a la societat d’inversions immobiliàries Renta Catalana. A penes un any després l’alcalde Pasqual Maragall i el president Jordi Pujol el rehabiliten en gran nomenant-lo gerent del consorci del Palau tot i l’insòlit que resulta que el president de l’entitat titular de l’edifici i el gestor dels recursos públics siguin la mateixa persona. L’oasi català, la peculiar i políticament transversal forma d’autoprotecció d’una certa societat local dominant, funciona a la perfecció, bo i avalada per les màximes institucions. Al cap i a la fi Millet presideix l’Orfeó Català substituint Joan Anton Maragall, oncle de Pasqual.
En poc temps Millet capgira el decrèpit Palau, l’obre a altres formes musicals, recapta importants fonts de finançament per les reformes i fins i tot negocia amb l’església el desallotjament de la veïna església de Sant Francesc. Es treballa el prestigi. A banda comença a acumular càrrecs i distincions de tota mena: president d’Agrupació Mútua, vicepresident del Barça, membre del classista i influent grup G-16, membre de la comissió de control de la Caixa, Clau d’or de la Ciutat, Creu de Sant Jordi, Medalla d’or al mèrit cultural, premi Ciutadà que ens honora. Tracta de tu a tu amb Aznar, cedeix la llicència de televisió de l’Orfeó al Grup Godó, recull premis de mans de ministres, alcaldes i presidents i, discretament, va fent el seu patrimoni a còpia de saquejar la caixa del Palau emparant-se en la seguretat de que el seu prestigi, conreat a còpia de cartes amables, falsa submissió al poder i l’intangible pedigrée familiar. Tot plegat un currículum vertiginós.
Però Hisenda és una instància que fa temps que no te per costum postrar-se davant de personatges d’aquesta mena, i les evidències en l’escorcoll i la investigació posen al descobert una trama delictiva. Tot i que en el primer moment hi ha un sector de l’opinió pública catalana que insinua una operació de desprestigi contra el nacionalisme i fins i tot la pròpia cultura catalana, reducte sens dubte de l’enorme influència social de l’individu, la meridiana claredat dels fets s’imposa.
Resignat a tornar la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or al mèrit cultural de Barcelona, sentint-se abandonat pels poders públics als que va fingir rendir l’homenatge necessari per poder obtenir a canvi tots els privilegis dels que ha gaudit des de 1984 fins ara, Millet ha optat per l’estratègia del somriure cínic a la comissió d’investigació com a darrera posada en escena del seu poder social en declivi, però no del to extingit. Al cap i a la fi, sap que la classe política local te el prestigi molt tocat per cassos com el protagonitzat per ell, el Pretòria, els informes inútils, els finançaments irregulars... el somriure cínic de Millet d’aquesta setmana al Parlament és més un advertiment que una resposta. Ha dit als diputats que ja veurem qui riu el darrer. Una provocació, potser, sabent que qui ho te tot perdut ja no pot perdre res més, o l’avís de que, els patricis catalans que l’han avalat durant anys quan sortia del cas Renta Catalana poden tornar-lo a avalar en qualsevol moment? O potser encara no s’han desentès d’ell del tot.
No he escoltat en veu alta a cap personatge dels que el van fer ciutadà que els honora anunciar que rebutgen Fèlix Millet i Tussell, no únicament el seu presumpte delicte, sinó el personatge i la seva actitud destructiva del país, que ja no se senten honorats per ell. Potser per això somriu, perquè sap que socialment no estarà mai sol.
Mariona Carulla
Havent arribat de forma extraordinària a la presidència de l’Orfeó Català, per un mínim sentit de rigor hauria de declinar tornar-se a presentar per dirigir l’entitat, tot i que li ho permetin els estatuts. Amb Carulla insistint en presidit l’Orfeó, i tot i que no estigui implicada en el cas, hi haurà la sensació de que a l’entitat no sap passar la dissortada pàgina de l’època Millet.
Arcadi Calzada
Els contractes que l’ex president de Caixa Girona, ex vicepresident de la Fundació Orfeó Català i ex diputat convergent va atorgar irregularment a la seva filla, proven la impunitat amb que certs patricis de la societat catalana actuen quan de gestionar recursos aliens es tracta. Fins quan els membres de les classes dominants escaparan del control públic a que estem sotmesos la resta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada