Massa soroll per a no res

Quan, fent honor al seu pretès caràcter rigorós i independent, s’esperava un primer informe contundent, on es detallessin les mancances reals de la cultura catalana, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha presentat 209 folis plens d’obvietats i on s’incideix en el sobradament sabut: molta creativitat, falta d’inversions estatals i desequilibri territorial.

L’informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts a Catalunya que ha presentat el CoNCA aquesta setmana diu, en resum: que les inversions de l’estat a Catalunya en matèria de cultura són deficitàries, que les de la Generalitat tampoc són res de l’altre món (i van a la baixa, afegim), però que el teixit cultural es manté ferm gràcies a les enormes dosis de creativitat del sector i a la potent xarxa associativa, tot i el desequilibri territorial que també hi ha en el camp cultural (equipaments, activitats...). Enhorabona per l’agosarament d’una instància nascuda amb la independència i l’excel•lència com a objectius. Sense ser errònia, aquesta és una anàlisi sabuda de fa anys, certa, però antiga i poc vàlida per a poder elaborar un diagnòstic d’una certa prospectiva de futur amb un punt de risc. O sigui, que per a elaborar aquesta tesi no se si calia tant d’enrenou, que fins ara és el que més ha aportat a la crònica de la cultura contemporània tan cèlebre organisme.
L’huracà Bru de Sala va desarborar el Consell. Després d’enfrontar-se amb tota la cúpula del Departament de Cultura, de posar-se en contra fins i tot la resta de membres del Consell i d’acabar dimitint repartint dosis de mordacitat per tot, a Francesc Guardans, l’actual president, no li quedava un altre remei que ser enormement curós en la relació amb la Generalitat si volia tirar endavant un CoNCA a la deriva.
Mai una instància pública ha tingut una vida tant convulsa en tant poc temps. Abans del primer any de vida les crítiques al Consell abastaven ja tot el ventall del panorama cultural, des dels que mai no hi havien estat d’acord fins alguns dels més proclius defensors de la primera època (entre els que reconec incloure-m’hi), que veien com aquella anhelada i venerable operació de despolititzar la cultura estava quedant reduïda a l’enèsima martingala orquestrada pel mandarinatge cultural en declivi que intentava aconseguir una quota de poder per damunt de les institucions.
Guardans ha estat caut, ha callat el necessari, ha posat pau i tranquil•litat, ha negociat assenyadament amb el Departament de Cultura, i així ha aconseguit més o menys superar la sotsobra. Aquesta política li ha aportat estabilitat, la consolidació dels àmbits d’actuació acordats en el contracte programa que ha de regir l’organisme entre 2010 i 2013 i unes primeres activitats públiques (canòdrom, premis nacionals...) que han fet que la instància sortís als diaris per alguna cosa més que pels desacords a més de fer feliços alguns creadors que, més d’un tot i que en veu baixa, qüestiona el sentit d‘existir del Consell.
Però entre poc i massa. D’acord que cal estar a bones amb els hostes del Palau Marc, encara que alguns tinguin poques intencions de renovar el contracte d’arrendament, però en el seu primer informe anual sobre l’estat de la cultura el CoNCA tenia l’obligació de fer una anàlisi formalment crítica i tècnicament arriscada. I els 209 folis que s’han fet públics fa uns dies no són ni una cosa ni l’altra; són el que ja se sap, i encara dit amb tanta cura per no molestar que el mateix Guardans ha reconegut que es tracta d’un “informe objectiu”.
Per fer un informe metodològicament empíric no cal un CoNCA aquí (potser a Escòcia o Holanda si), ja hi ha el Departament de Cultura. L’experiència i el treball de camp haurien aportat elements subjectius i especulatius a l’estudi del CoNCA i la tesi final del document hauria tingut més ambició. És el que ha de buscar el Consell, encara que es molestin a Cultura. Si no, perquè ens cal?

Luis Hernández de Carlos
Molt satisfets pel boicot a la llei del cinema que el delegat de les majors americanes va anunciar. Gràcies a la seva actitud reaccionària i neocolonial els espectadors catalans, o aprendran anglès, o deixaran d’intoxicar-se les ments amb els subproductes culturals que, majoritàriament, aboca Hollywood; això per no parlar de la cobertura legal que donaran a les descàrregues pirates.

Miguel Sebastián
Salomó politicomediàtic, el ministeri que dirigeix ni sanciona a Intereconomia per insultar greument la consellera Geli, ni a Cuatro per la humiliació de Manolo Lamas a un pobre a Alemanya. Equidistant forma de vetllar per la dignitat de les persones la d’Indústria, que es correspon amb l’elegància i deontologia que mostren sovint tan Lamas com la cadena de televisió. Endavant, doncs.