La Berlín rica, lliure i culta en la diversitat i el respecte perdrà aviat part del pedigrée de capital cultural d’Europa quan es desallotgi la casa Tacheles, l’edifici que, des de 1990, acull una seixantena d’artistes, tallers, bars i espasi públics i que ja forma part del paisatges fins i tot turístic de la ciutat (surt a totes les guies). Situada a Oranienburger Strasse, en ple barri de Mitte i un carrer on no hi passaria gairebé ningú si no fos per la Tacheles, els seus 24.0000 metres quadrats eren massa llaminers. Evidentment hi guanya un banc, el HSH Nordbank, i perd la cultura, com gairebé sempre, la ciutat i una forma d’entendre la vida i el coneixement que ha arrelat molt en la nova forma de ser del Berlín sorgit de la caiguda del mur.
A Barcelona, sense pedigrée de capitalitat europea de cap mena, com no sigui la dels turistes borratxos, les universitats lliures, han germinat amb èxit a diversos barris a partir d’un model social basat en l’ocupació d’un espai infrautilitzat i la conversió, no en el clàssic local on es fan sorolloses festes, sinó en un centre on es difon tota mena de coneixement, amb cursos que van des de disseny web fins a dansa. Probablement no és una alternativa científica al coneixement universitari en sentit estricte, però suposa un esforç molt reeixit arreu d’Europa de difusió de tota mena de tècniques, sabers i estratègies que gairebé mai no troben un lloc en l’ensenyament reglat, o bé per la seva idiosincràsia particular, o bé perquè qüestionen filosòfica o políticament el capitalisme.
En un sistema lògic de transmissió del coneixement, les universitats lliures o els espais com la Tacheles berlinesa haurien de formar part de la xarxa educativa social. I encara mes en temps de crisi, on a molta gent pot interessar més aprendre a teixir o a conrear ecològicament, que no pas graduar-se en periodisme, per dir-ne un. Però això no passarà mentre en la gènesi d’aquesta mena de centres prevalgui l’alternativa al capitalisme com una de les seves línies argumentals. A algunes ciutats, com a Tolosa de Llenguadoc, amb gran i prestigiosa tradició universitària, l’ajuntament va prendre cartes en el tema fins aconseguir reconvertir l’ocupació força festera d’un cèntric edifici d’uns antics grans magatzems, en una mena Tacheles. I funciona. A Barcelona comença a funcionar la lloable iniciativa municipal de les fàbriques de creació, la reconversió de vuit antics edificis fabrils en espais destinats a artistes. Potser agafant-ho per aquest nexe d’unió s’hi podrien encabir algunes de les universitats lliures que demostren tenir una major i més ben cohesionada activitat educativa, com la Rimaia. Més que res per no haver de suspendre cursos cada cop que els desallotgen.
Aquesta mena d’universitats populars fan de complement educatiu en molts sectors socials i àmbits del coneixement que han quedat fora dels canals d’ensenyament oficials. Veure’ls com una nosa és una visió estreta i classista de l’educació. Per tradició europea, les universitats lliures es mereixen un espai ciutadà. L’alternativa, i més ara, fa teixit social.
Jordi Montanya
Tant si com no, el nou rector de la Universitat de Vic va ser imposat pel peculiar alcalde de la ciutat i president de la Fundació Universitària Balmes contra l’oposició del 84% de l’estament universitari. Una bona i original forma d’encetar una etapa que hauria de servir per augmentar el prestigi del centre i fer-lo créixer cap a l’excel•lència. No serà la democràtica, aquesta no.
@
L’anonimat impune fa ignorants agosarats. Les crítiques ofensives que els impulsors de la Universitat Lliure la Rimaia han rebut en forma de comentaris a la noticia del desallotjament de l’edifici que ocupaven a la Gran Via de Barcelona, no per nou és més ofensiu; car demostra en general el poc nivell educatiu de molts dels abrandats comentaristes. Mai és tard per tornar a escola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada