Escriptors desapareguts

He escoltat d’esquitllèbit a Catalunya Informació que la filla de Manuel de Pedrolo s’ha queixat de l’abandó que la societat catalana fa de l’obra dels escriptors morts com el seu pare, de quin traspàs dissabte en va fer vint anys sense cap respons institucional, que és el més que fa la Generalitat, i ni molt menys editorial, perquè estan tots buscant un Larsson viu. He rebuscat la noticia al web de l’emissora, però com que la informació cultural del 3cat24.cat és molt deficient, no l’he trobada. Els mitjans de comunicació públics del país raonen les queixes de la filla de l’autor del ‘Mecanoscrit del segon origen’, un dels llibres catalans més venuts de tots els temps.
I el que dic de Pedrolo val també per tants i tants grans autors, de Jaume Fuster a Maria Aurèlia Capmany i de Blai Bonet a Valerià Pujol; un cop morts, la seva obra desapareix, no només de l’imaginari del lector, sinó de les llibreries, els catàlegs, els mitjans de comunicació i la realitat literària i social. Així paguem aquells que han donat la seva vida per engrandir la nostra cultura.
És també per això que crec que cal una Casa de la Literatura al més pur estil de la Literaturhaus de Berlín o el museu dels escriptors de Dublín. Cal una institució amb seu pública i portes obertes que sigui capaç de generar accions destinades a visualitzar la literatura catalana; que agrupi les tasques de la Institució de les Lletres Catalanes però que vagi molt més enllà, bastint un ambiciós programa transversal i multidisciplinari.
I perquè ningú no pensi que amb aquesta reivindicació m’estic postulant per a alguna trona, tal i com va fer algú amb el CoNCA, considero del tot idoni a l’Oriol Izquierdo per liderar el projecte.