Hi ha tres concerts de Lluís Llach que han tingut una dimensió social i cultural més enllà de les cançons i del significat, tan políticament al•legòric: el primer concert a l’Olympia de París, el 21 de gener de 1973; el concert al Palau dels esports de Barcelona el 15 de gener de 1976 i el concert del Nou Camp avui fa vint-i-cinc anys, el primer macro recital que es feia a l’estadi (el segon va ser Frank Sinatra).
Els tres concerts marquen tres fites en la carrera musical de Lluís Llach que també ho són del país: l’exili francès, la repressió de la dictadura; la recuperació incipient de la llibertat en comunió col•lectiva i el camí comú cap a la normalitat que vam fer aquella nit al Nou Camp cent mil persones que veníem del nord, veníem del sud, de mar endins i de terra enllà.
I com que el que queda dit, doncs queda dit, la voluntat de caminar per voler ser i de voler ser per caminar d’aquella màgica vetllada, ho sento pels poders fàctics, no la pot malmetre ni el Tribunal Constitucional ni el fantasma del franquisme que, d’un temps cap aquí, cavalca de nou.
Encara corre per internet una pàgina on força gent demana a Llach que faci un nou concert a l’estadi per tots els que no el vam poder acomiadar a Verges. Tampoc cal, potser; amb que siguem capaços de mantenir viu el sentit dels moments estel•lars que col•lectivament hem estat capaços de crear, n’hi ha ben bé prou per conservar sempre la idea d’Itaca.
Dit a El Món a RAC 1 el 06.07.10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada