Quan a tocar de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona tot eren horts, tres pagesos es van discutir sobre de quin dels seus trossos venia l’aigua que sortia de la font. Per més comprovacions que van fer van ser incapaços d’escatir qui era l’amo de la mina, raó per la qual li van posar de nom font del Dubte. D’aquella antiga trifurca en queda avui el nom d’una plaça (fins no fa molt un carrer), a tocar de l’illa Requesens, Cendra, Príncep de Viana, un antic racó del Barri Xino que, des de fa 30 anys és ocupat per joves aprenents de músic en el que ha estat una de les transformacions urbanes i culturals més potents de la democràcia: el Taller de Músics.
Una escola te autèntic sentit a partir del dubte. Preguntar-se, no saber, evidenciar la voluntat d’aprendre a través de la curiositat, és el motor del coneixement. Fa trenta anys la indústria musical catalana estava en ple procés de desmantellament. Després de l‘ensulsiada empresarial de l’ona laietana i de les multinacionals discogràfiques, Barcelona va deixar de ser la capital espanyola del disc, que és com dir de la indústria de la música.
Però era una època febril. Les companyies tancaven llurs despatxos, però el carrer bullia de creativitat, els acords i les escales cromàtiques envaïen voreres, bars, festes i domicilis. Tota una generació estava creixent amb els ritmes de llibertat que portava la recent democràcia, i d’altres d’arreu del món venien, atrets per aquells sons, per viure personalment aquella renaixença. Per això, en el local d’una antiga distribuïdora de llibres del carrer de la Cendra, va néixer el Taller de Músics. I el dubte, ço és, el coneixement, es va instal•lar al barri i va habitar entre tots els tocats per aquesta màgica capacitat de percebre el món que és el jazz.
L’aprenentatge dels sentiments que proposaven aquells bells guillats es va escampar cap els límits de la raó i fins envair les emocions i vides. El Taller i els seus alumnes, professors, treballadors i propagandistes ha contribuït en la transformació de la ciutat i el país. Ha convertit el barri en autèntic ‘soho’, ha fet de Catalunya capital del flamenc, ha modernitzat l’estudi dels llenguatges musicals, ha dignificat el jazz traient-lo de l’elit d’afeccionats amb barba i pipa en que vivia des de l’època del Hot Club aportant-hi abundants dosis de joves provinents de la cultura pop-rock i ha internacionalitzat la cultura catalana.
Però sobretot ha fet que dues generacions, la dels estudiants i la dels seus professors, puguin dedicar-se al que és seu: la música. Els intèrprets afligits per la crisi de finals dels setanta van reinventar-se entre les primeres precàries parets de l’escola. Allà van ensenyar, però també es van conèixer, van intercanviar projectes i idees i van renéixer com a artistes; van aprendre. I els milers d’estudiants formats a les avui modernes instal•lacions han crescut com a músics, s’han imaginat un ofici i l’empenyen cada dia. Formen grups, descobreixen llocs on actuar, sedueixen empresaris poc disposats, contacten amb músics del món, viatgen i toquen a festivals. No s’arruguen pel menyspreu de les administracions o el recel de la indústria tradicional. A més d’instrument, solfeig o ‘combo’, al Taller els han ensenyat a tenir l’estat afectiu que és l’antecedent immediat d’una representació: el sentiment. És la diferència del coneixement modern. I així la música continua envaint els carrers.
+
ISONA PASSOLA
El seu documental ‘Catalunya-Espanya’ ha estat vist ja per més de 10 mil persones, situant-se en la tercera posició dels films més vistos a tot l’estat aquesta setmana per damunt de la majoria de produccions americanes, tot i que la pel•lícula només es veu a Catalunya. Mallorca, València i Madrid seran els propers llocs on s’exhibirà la cinta que, sense drames ni proclames, examina, a través de múltiples entrevistes a l’estil de ‘La pelota vasca’ les relacions bilaterals entre ambdues nacions.
-
FRANCISCO GARCÍA PRIETO
Mentre la seva Feria de Abril, que és un negoci tot i que ell s’entesta en dir que és un acte cultural, esllangueix sense aturador, amb una notable caiguda de públic i escassa presència de polítics, prou escamats amb el personatge, la justícia continua investigant els comptes d’algunes passades edicions. Incomprensiblement, però, malgrat tot plegat les institucions continuen subvencionant aquesta activitat i la televisió pública insisteix en donar-li una cobertura totalment immerescuda. Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada