Els valors d’innovació, talent i creativitat han de ser un eix fonamental sobre els que es sustenti un nou model econòmic basat en un major valor afegit, els criteris de sostenibilitat, l’avantguarda productiva i la formació especialitzada dels treballadors. Tot el que no vagi per aquí és fum contaminant de campanya electoral com el que estan escampant aquests dies els principals líders estatals. El problema és que aquest conjunt de valors inherents a la cultura i reconeguts com a propis per amplis sectors professionals d’aquest país, estan fent molt poc forat en el teixit empresarial, absort només en posar simples pegats, com l’abaratiment de l‘acomiadament, al caduc i enfonsat vell model econòmic que ja no s’aguanta per enlloc, que només genera atur i pobresa, i que allunya el país del nou ordre mundial, que te el coneixement en una posició econòmica preponderant.
L’any 2011 es posarà en marxa a Catalunya el sincrotró Alba, el divuitè d’Europa, el primer al sud dels Alps i una de les pedres angulars per que el país s’obri als nous models econòmics. L’administració ha invertit 200 milions d’euros per tirar endavant aquest accelerador de partícules imprescindible per a qualsevol projecte econòmic i industrial relacionat amb ciència i tecnologia. En els pròxims anys s’invertiran 300 milions d’euros més en el parc empresarial que s’està creant al voltant, 100 en infraestructures d’aquest complex i 420 milions més en els primers nou anys de funcionament del sincrotró. L’Alba personalitza el valor afegit del talent i la creativitat al servei de la transformació econòmica, però un projecte així, per ric i complex que sigui, no canvia el model productiu ni resol la crisi. L’impacte econòmic del sincrotró dependrà del que es faci amb ell, del seu nivell d’ús, del compromís en recerca i innovació de les empreses. Però lamentablement avui, tret de la Caixa, la resta de projectes científics i de recerca que es mouen al voltant de l’Alba i del laboratori de nanotecologia de la UAB són públics. On són les empreses privades? Ignoro perquè tant de discurs de fàtua satisfacció i il•lusió oficialista sobre els lligams necessaris entre l’economia i la cultura com s’ha sentit els darrers dies a Barcelona amb motiu del congrés sobre la qüestió, quan les xifres diuen ben clar que, mentre a Catalunya es destrueix el teixit industrial (0’3%), a la resta de l’estat creix en un 4’8%.
L’economia especulativa ha substituït a la productiva. Entre els anys 2000 i 2008, el 46% de societats creades a Catalunya pertanyien al sector del totxo mentre la producció s’ha abandonat o s’ha venut a la primera multinacional que, tot passant, ha comprat per quatre rals i ha deslocalitzat després. Aquest és el panorama. Sovint es demana al sector públic que empenyi la màquina econòmica. Quan ho fa, i ho fa bé com amb el sincrotró, es veu el llautó dels que, emparats amb la cultura de la queixa, demanen i són incapaços de complir la seva part. L’escàs compromís del sector privat en projectes com l’Alba posa en dubte la voluntat empresarial de transformar el model econòmic, de posar en valor el coneixement, la innovació, el talent i la creativitat, de creure en les possibilitats del país i de comprometre’s amb la societat a la que han de servir. Per molt que aplaudeixin amb eufòria a les autoritats quan venen a presidir congressos on es diuen coses que sembla com si no anessin per ells.
+
CARLES SANTAMARIA
L’exposició ‘Gallardo 6 en uno’ a la galeria Víctor Saavedra serveix per homenatjar el dibuixant català i projectar, enllà dels límits de la fira i dels aficionats, la 27èna edició del Saló del Còmic de Barcelona que resta obert fins demà a Fira Barcelona, amb un èxit que situa a la ciutat com a una de les capitals europees de la historieta. Amb la doble idea de ‘portar el còmic al gran públic i satisfer l’afeccionat’, el seu director, Carles Santamaria, ha sabut consolidar i projectar aquesta cita.
-
ISABEL COIXET
El seu film ‘Mapa dels sons de Tòquio’ no sols no va obtenir cap premi substanciós al festival de Cannes sinó que ha rebut algunes crítiques ferotgement destructives, cosa que fa pensar a molts que el talent de la directora potser va de baixa, cosa que no creiem. Però la indústria del cinema és cruel i no sols ser gaire amable amb els creadors que, poden treballar amb força mitjans, no satisfan plenament tothom i sempre. Malgrat tot, una suposada ensopegada no apaga la seva carrera artística.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada