VALOR AFEGIT DE LA CULTURA

Estem d’acord en el potencial econòmic de la cultura; un 3% del PIB català i un 5 de l’espanyol, molt per damunt de sectors tradicionals com l’alimentació o la industria de transformació, i un milió de llocs de treball a tot l’estat i 5’8 a tot Europa no generen cap dubte de l’impacte directe sobre la competitivitat d’una economia que tenen les activitats culturals.
En la mesura que el teixit industrial de la producció cultural es solidifiqui i vagi essent capaç d’assolir reptes cada cop més elevats, la vàlua econòmica del sector cultural consolidarà el seu paper de protagonista i agent central de la imprescindible transformació que el teixit econòmic català i espanyol necessita per sortir-ne airós d’aquesta profunda crisi estructural. Si la recepta dels economistes és més valor afegit, la producció cultural ha d’estar al davant, tant de les iniciatives empresarials, com de les estratègies polítiques i dels interessos financers. No fer-ho és no entendre res. El problema és si la classe política, empresarial i financera ho han entès o encara pensen que la cultura és una nosa que només demana subvencions i fa la viu-viu amb la mala consciència d’algunes empreses.
Però el paper realment rellevant de la producció cultural en l’economia va més enllà de simples percentatges de PIB; la cultura és un agent transversal que empelta de valors afegits externs a molts altres sectors de l’activitat econòmica. Conceptes fonamentals en la transformació del teixit industrial i econòmic del país com innovació, creativitat, imaginació o talent són aportacions directes del terreny cultural. I si l’economia no es posiciona per rebre aquestes transferències positives, difícilment estarà en condicions d’afrontar el repte d’aquest present convuls, el de canviar el vell ordre de progrés econòmic que ara s’ha ensorrat i fer-lo més modern, més sostenible i menys costós. Si no es fa així, i es fa amb urgència, les possibilitats de competir a la primera divisió dels mercats són ínfimes.
La cultura ha transformat les ciutats, les ha sociabilitzat, modernitzat i obert al món. Això ha tingut un rèdit econòmic inqüestionable. Ara està en disposició de transferir els seus codis de valors intrínsecs a la resta de sectors econòmics que miren el futur amb lògica preocupació i que, garratibats per la sotragada, no s’estan mostrant gaire proclius als canvis que els nous temps demanden. El PIB del sector cultural seguirà creixent, però amb això sol no ens podem sentir satisfets, cal contagiar de les formes ‘culturalistes’ de crear progrés econòmic la resta del teixit empresarial.
És precís encetar una etapa de forta pedagogia, i el Congrés Internacional d’economia i Cultura que s’ha fet aquests dies a Barcelona organitzat per la Cambra de Comerç, n’ha estat un primer i important pas. No crec que hagi trencat el glaç tant espès que encara hi ha entre ambdós territoris. Em una situació de crisi, els agents econòmics d’aquest país no estan gaire per obrir-se, innovar i buscar nous camins que els permeti sortir de l’atzucac amb garanties de futur. Amb la conciliació entre feina i família sense resoldre, i amb el pensament posat en abaratir l’acomiadament com a mesura principal per apaivagar la crisi, creure en la potència econòmica d’un valor tan intangible com la cultura és una fita difícil. Aquesta iniciativa ha estat lloable i important pel moment, però gairebé tot està per fer.

+
HUGH HUDSON
Posar Colin Firth i Kevin Spacey per protagonitzar ‘Catalonia’, la pel•lícula sobre ‘Homenatge a Catalunya’, en què mostra l'encís i la desil•lusió que va representar per a molts europeus la Guerra Civil Espanyola, pot ser una bona ocasió per projectar Catalunya al món. Si, amés, el film es roda aquí serà una oportunitat immillorable per demostrar la qualitat de la indústria audiovisual catalana. Els que es van quedar amb ganes de posar diners per a Woody Allen tenen ara una ocasió magnífica.

-
JORDI WILLIAM CARNES
L’agressió que l’hotel Vela fa al paisatge marítim de Barcelona no es pot justificar dient que ‘el temps curarà les ferides’. Molt criticar les destrosses al litoral a la Costa Brava i Daurada avalades pels ajuntaments franquistes de l’època, per acabar fent el mateix a la capital tirant per terra part de la feina que l’ajuntament va fer als anys vuitanta per obrir la ciutat al mar. Fer servir la riquesa del turisme com a excusa és el mateix argument que feien servir els alcaldes franquistes.