L’acord firmat aquesta setmana entre la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona per posar en marxa i finançar un seguit d’equipaments s’ha interpretat com la reedició d’aquell famós pacte cultural que, ara fa més de vint anys, li va costar el càrrec al llavors conseller de Cultura Joan Rigol. En tant que els genera la necessitat, més que no pas la voluntat, no hi ha dos pactes iguals. Sense voler llevar ni un bri d’importància a l’actual document de col•laboració, comparar els dos acords és agosarat i d’una nostàlgia gratuïta.
Ni a l’ajuntament de Barcelona d’avui en dia li cal exercir de contrapoder ni està en condicions de fer-ho, i ni la Generalitat pot permetre’s ara ser gasiva amb la capital del país, ni per rendibilitat política ho desitja. Per això ara hi ha hagut un acord simple, temàtic i amb pocs escarafalls, tret dels mediàtics. L’ajuntament te edificis inutilitzats com el Fòrum (Museu Nacional de Ciències Naturals). La Generalitat necessita complicitats institucionals amb projectes que s’estan embolicant massa com el Museu Nacional d’Història, Arqueologia i Etnologia, i l’ajuntament els la dona. Tal i com estan les finances públiques ara, projectes com el Disseny Hub Barcelona només podrà tirar endavant en col•laboració, i per interès mutu han decidit fer-ho, i el pla E d’en Zapatero els permetrà convertir el canòdrom en Centre d’Art i així resoldre el conflicte que les dues administracions havien creat amb la precipitada transformació de Santa Mònica. I no hi ha més. El Liceu, el Lliure, L’auditori i el MNAC ja tenen consorcis creats per la imperiosa necessitat en temps on un pacte global entre administracions catalanes era una quimera.
O sigui que un pacte cultural, així en gran, ara ni cal ni serviria de gaire. Fa vint anys l’ajuntament de Barcelona passava per dissenyar polítiques de modernitat i el Departament de Cultura per ser nostrat i allunyat de la realitat cosmopolita. Llavors un pacte cultural era també una transfusió d’idees, projectes i influències entre el poder territorial i el contrapoder urbà. Però ara ni al Palau de la Virreina són l’exegesi de la modernitat ni al Palau Marc van amb barretina, i la idea de xoc de poders no te sentit, ni en la realitat política, ni en el temps.
Un acord avui no ha de ser de mínims, ha de ser de màxims i el més pràctic possible, com jugar a canviar cromos: a tu et cal això i jo ho tinc, t’ho bescanvio per dos d’allò... i així fins tancar la llista de temes i quedar, a través d’una comissió institucional, per tornar a canviar cromos un altre dia.
En els últims anys Barcelona s’ha situat al món, i en tant que capital de Catalunya ha posat la resta del país damunt del tauler. El turisme (de quina mena ja és un altre tema), els congressos, negocis i estudis han posat la ciutat al capdamunt del rànquing. Això són diners, feina, riquesa, prestigi, però no sempre inversions. A París, cada cop que els baixen els ingressos fan un museu (el darrer, el del Quay Brandly és impressionant) i remunten. Aquí només som capaços d’atraure uns quants fanàtics més al museu del Barça. "Catalunya i Barcelona volen caminar plegades”, va dir l’alcalde en firmar l’acord. Fem-ho menys políticament correcte: si hi guanya Barcelona hi guanya Catalunya. Entendre això ens ha costat massa per atiar la nostàlgia del pacte. Doneu-me acords amb projectes, pressupostos i edificis i oblidem-nos de la resta, per si de cas.
+
JORDI CREUS
La revista de divulgació històrica Sàpiens, que ell dirigeix, ha augmentat 6000 lectors en un any, segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, situant-se en sisena posició entre les revistes de divulgació que s’editen a Catalunya i la única en català entre les primeres. Amb 91000 lectors mensuals la clau de l’èxit de Sàpiens, a més dels temes que tracta, ha estat capgirar la manera de difondre els temes d’història convertint-los en relats periodístics més amens i pròxims al públic.
-
JOSEP CARRERAS
Si hagués concedit l’entrevista a un mitjà de comunicació d’aquí no s’hauria vist embolicat en tot aquest desagradable joc del que es diu i es desmenteix. A més, el tenor no te públic que se l’estimi, li faci costat i li hagi donat suport també en els moments més difícils de la seva vida com el del país. El Times és un dels diaris més importants del món, però perquè ell ho és més no li calia entortolligar unes declaracions que han entristit a molta gent decebuda per no haver pogut entrevistar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada