L'educació sexual
de tota una generació es construïa a partir de dos axiomes: 1) el sexe és brut
i pecat mortal si no es practica amb finalitats reproductives i dins el
matrimoni, i 2) l'estimulació dels genitals fins el clímax provoca paràlisi a
les extremitats inferiors (hi havia una versió que deia que provocava ceguesa,
segons l'escola de pensament).
El problema era que
ja teníem tretze o catorze anys, a classe de dibuix ens passàvem jocs de cartes
on hi havia fotos de noies en biquini i, més que preocupar-nos per la vista i
la motricitat, l'argumentació ens feia riure.
Amb aquestes
premisses formatives poca cosa es podia esperar d’aquella colla de galifardeus
que creixien entre els partits de futbol al carrer i el primer centímetre de
les cuixes de la Nadiusca a l’imaginari col·lectiu.
Al final vam
aprendre quatre coses de qualsevol manera, a alguns se’ls va foradar aquella
goma de dubtosa procedència que els havien venut en un quiosc, i a d'altres encara
gracies que el cosí d’un amic ens va donar el telèfon d’aquell metge progre amb
retrats del Che i Víctor Jara a la sala d’espera, que receptava anticonceptius.
Després només calia buscar una farmàcia prou allunyada del barri i posar-hi
valor.
I així ens vam fer
grans sense haver-ho previst.
Les noies de casa
bona no se les havien amb aquestes trifurques semi clandestines. Si el condó no
aguantava, posaven dues mudes a la bossa i se n’anaven a passar uns dies a
Londres. I entre comprovar si encara ens sentíem les cames, i pensar la manera
d’anar a veure el Darrer tango a París o Emmanuelle, els nanos de carrer, com
que ja no estàvem per jugar al futbol, passàvem uns dissabtes a la tarda fatals
comprovant com aquelles noies tan guapes sempre se n’anaven amb el de la Lobito
o el de la Cota 74 mentre nosaltres ens pansíem d’avorriment i ganes.
En aquella època, lligar
era una forma més de la lluita de classes on els fills de la burgesia sempre
acabaven guanyant, encara que els fallés el preservatiu. Elles tenien Londres;
als altres un pis de merda, una feina de merda i una vida frustrada, com a
molt. És el que diu Bruce Springsteen a The River.
Ara que el vintage
s’ha imposat també a la política, l’educació sexual tornarà al paradigma dels
anys seixanta i setanta; és a dir: tabús, por de Déu i cap protecció jurídica
per als embarassos no desitjats, que és la millor manera d’acabar amb la vida i
les esperances d’una jove.
Ja no cal anar a
buscar el sexe en la clandestinitat, ara truca a la pantalla de l’smartphone, i
també s’ha comprovat que no hi ha ningú que es quedi paralític ni cec d’aquesta
feta. Però el clímax del plaer estarà prohibit als pobres. I, encara que no és
una experiència agradable, a les noies de casa bona sempre els quedarà Londres.
Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada