La relació entre veïns i locals d'oci no s'ha de mesurar exclusivament ni en decibels ni en la força legal, o no, de l'administració per sancionar: fer-ho així no és fomentar la convivència, precisament. I, tanmateix, és poc raonable que el districte actuï amb tanta contundència contra segons quins barets del barri i amb tanta por i cura amb el KGB, per exemple. I no és una qüestió d'exclusivitat en els drets: tant poden dormir uns com anar de festa els altres. Però són 29 anys de trifulgues, bronques, queixes i amenaces incomplertes com per què no hi hagi hagut mai cap acord definitiu que tanqui aquest episodi tan sòrdid i ple de suspicàcies de la història contemporània de Gràcia.
Ara l'han tancat. Quan durarà? Poc. Un nou episodi de ridícul col·lectiu i un pas més enrere en la recerca de l'imprescindible acord definitiu. Al cap i a la fi el soroll i les molèsties les ocasionen persones; és sobre elles que s'ha d'actuar, no sobre negocis amb més o menys protecció legal. Anar per on es va és donar voltes a la sínia, i qui dia passa any empeny.
Els locals i el districte tenen l'obligació de posar fi a les molèsties sense abandonar un activitat que ha posat Gràcia en el mapa de la modernitat. Que s'asseguin, posin els elements de judici (ni legalismes ni repressió) damunt la taula i que trobin la fórmula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada