Borisvianejant

Ni és un club de Saint Germain ni som als anys cinquanta, però hi ha nits que al Jamboree passen coses fora del comú. Pel club de la Plaça Reial, bellament biografiat per Pere Pons a 'El cas Jamboree' (Pagès editors), en pocs dies han passat el portentós Gregory Porter, el llegendari Lee Konitz (86 anys i fent gires) i la Big Mama amb l'Original Orquestra del Taller de Músics en la que, ara que celebra 25 anys d'escenaris, creiem, és la millor versió de la cantant de sant Quirze de Besora: la de revisitar els grans moments del jazz i el blues de dones com Bessie Smith, Dinah Washington o Carrie Smith.

Dirigida per David Pastor i amb la poderosa i a la vegada seductora veu de la Montse, sempre amb aquell aire tímid de no haver trencat ni un cor, la nit de diumenge passat va ser d'aquelles en què un hauria volgut ser Boris Vian, que el Jamboree fos a París i que Miles Davis estigués hostatjat al proper hotel Louisiana. Però érem a Barcelona, i la Big Mama recordava a cada tema, per si algú ho ha oblidat, que durant un quart de segle s'ha mantingut fidel al jazz i al blues, que quan va engegar l'únic referent al país era la gran Núria Feliu (que l'any 66 ja va gravar un disc amb Lou Benet al mateix escenari) i que, si avui parlem amb naturalitat de prestigioses veus com les d'Anna Luna, Txell Sust, Carme Canela o l'emergent Andrea Motis, és gràcies al talent i l'abnegada feina, sobretot, de la Big Mama i de Laura Simó, continuadores gairebé en solitari durant anys de la nissaga de grans veus de dona que aquest país te de sempre. Diumenge passat, al Jamboree van tornar a passar coses fora del comú, com sol passar sovint allà des de fa cinquanta tres anys. Només faltava en Boris Vian.