No se si aquell 23 de maig de 1973, en obrir per primer cop les cortines vermelles de la sala del carrer Argenteria, en Víctor Jou va pensar que el seu local seria protagonista d'un trencament rotund i provocador amb la dictadura; un posicionament de radicalitat democràtica i modernitat que cap altre sector de la Catalunya de l'època va saber fer amb tanta força i projecció, com el de la cultura jove. Entre músiques en permanent fusió, begudes aquarèl·liques i altres coses que no venen al cas, una generació va despertar a la llibertat cultural i de costums tot i no tenir cap garantia política. Aprenent a glopades el sentit vital del jazz, rock, rumba, drogues, sexe o poesia, molts joves de l'època van entendre que, ni el règim els portaria mai la llibertat, ni l'havien de mendicar: i van decidir agafar-la i dur-la a la pràctica. I Zeleste en va ser un nucli agitador.
Va ser aquell un temps d'esperança i d'il·lusions. Nits com les del Don Juan al Born, amb Pau Riba de Doña Inés, van començar a donar sentit col·lectiu a un país perdut fins llavors en la diàspora interior.
Ara, després de dècades de reforma, pactes i peixos al cove ja no ens queda ni il·lusió ni esma. I de les nits passades al Zeleste, només la memòria tendre del que van ser, i la nostàlgia del país que no ha estat.
Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada