El país de l'immigrant

Venim de la terra del gel i la neu.

El nostre únic objectiu serà la riba occidental

(Immigrant song. Led Zeppelin)

Vaig començar a escriure amb una Olivetti Lettera 32 de color verd que desava dins un estoig amb cremallera cada cop que acabava d'usar-la. La taula de la meva cambra no donava per a més. A les primeres redaccions, a Tele Express i a RNE vaig treballar amb dos monstres com la Lexicon 80 i la Linea 98, bo i esperant que, en algun atac d'histèria del redactor en cap de torn, no en volés una en direcció al meu cap. Vaig estar de sort.

L'any 1984, ja a Catalunya Ràdio, amb en Leandre Terol, el malaguanyat Quim Soler i uns quants més, vam impulsar la compra col·lectiva dels nostres primers ordinadors, els Amstrad 8256, una màquia magnífica que, dotada d'un processador de textos francament correcte, va convertir les meves frases en corrues de taques verd florescent damunt d'una pantalla negra. La possibilitat de corregir el text sense la complicació del tipp-ex va agilitzar la meva escriptura fins tal punt, que em va empènyer a la incerta gosadia d'escriure la meva primera novel·la, 'Fora de joc' que va editar la llavors jove editorial Columna l'any 1987.

Definitivament seduït pes les facilitats tècniques de la informàtica, tres anys després vaig passar al meu primer IBM, una mena d'armari amb menys memòria que un peix, però amb un conjunt de programes molt avançats en comparació amb l'Amstrad. Aviat a l'IBM el va acompanyar un portàtil i un reguitzell més de màquines que, finalment i per mor de l'ús majoritari a la Facultat de Comunicació Blanquerna on faig classe unes tardes, s'han convertit en sengles Apple des dels quals escric, escolto música i m'informo de com de malament està el món i nosaltres.

Per tot plegat em considero un immigrant tecnològic, que avui en dia és com dir-ne intel·lectual. Nascut en l'era del paper i els llargs debats de les idees, vaig créixer en la lògica confusió del final d'una època, i l'horabaixa m'ha agafat en plena diàspora del pensament, enmig de la substitució de la cultura per l'espectacle de la tendència i en la juxtaposició de coneixement i tecnologia; una mescla de resultats encara incerts.

Al llarg dels anys he anat prenent consciència que el meu món (aquell conjunt de pautes culturals on vaig néixer) és ja el món d'ahir; que la terra minva ràpidament sota els meus peus, i que havia d'articular ràpidament una fórmula per poder seguir mantenint-me fidel als postulats ideològics, professionals i intel·lectuals en què em vaig educar sense perdre del tot el batec del món d'avui que s'aixeca aliè a la meva tradició.

Vaig pensar en alguna cosa així quan, fa gairebé set anys, vaig obrir el blog Casa de VbN, que ara ha ultrapassat les mil entrades. Ho entenia, i ho entenc encara, com una eina per ficar el nas en la inescrutable globalitat de la cultura digital, però sense perdre les arrels que m'ancoren a l'escriptura i el pensament crític escrit i difós a través dels gèneres clàssics. Així hi he anat penjant al llarg de tot aquest temps els articles i textos que, majoritàriament, he escrit per als vells mitjans de comunicació del món d'ahir: diaris, ràdios i llibres. Com és de suposar, la majoria dels textos han tingut molta més difusió a través del blog que no pas pels mitjans pels quals, inicialment, han estat escrits.

Però que em llegeixin més o menys no és un tema que em preocupi del tot. M'atabala més la falta de capacitat crítica, d'arguments i de reflexió, que en la meva època s'han associat a la televisió per bé que, erròniament, molta gent relaciona amb la cultura de masses; factors tots ells a l'entorn dels quals els diaris, les revistes i les ràdios havien bastit una mena d'imperi de la raó informativa i interpretativa.

Sé perfectament que, en l'oceà de la xarxa, aquesta mena de plantejaments no són els majoritaris ni els més seguits; però també sé que tenen un espai de llibertat intocable i una capacitat de difusió raonable; una situació que no sempre es produeix avui en els vells mitjans de comunicació que van conformar l'opinió pública del segle XX. El món digital no és el meu, no hi vaig néixer ni m'hi van educar. Me l'he trobat ja de gran i amb unes pautes de comportament no sempre comprensibles. Amb aquest blog intento fer-me un espai a mida a la xarxa, un territori on el món d'ahir i el d'avui encara es troben, on el pensament crític eixampla els pulmons i agafa l'aire que el control polític damunt els mitjans clàssics li neguen.

No sóc tan babau de creure'm que Internet és el paradigma de la llibertat i la cultura. La xarxa és plena de bojos, engalipadors i mentiders de tota mena i condició, però entre tot el guirigall entròpic que hi ha, encara deixa prou espai per a ampolles de nàufrags com aquest blog que, amb aquesta ha arribat a les 1001 entrades. No sé si són poques o moltes, desconec els rànquings blogaires. En tot cas, preneu-les com un relat sobre la convulsió del nostre temps, i després deixeu-les que segueixin el seu camí vers l'extinció en l'infinit de la memòria digital.

Publicat a El Núvol