De carrer

Era un nano de carrer, i quan vaig llegir Encerrados con un solo juguete, Si te dicen que caí i els altres llibres d'en Marsé, vaig descobrir que allò d'inventar-se històries extraordinàries per passar la tarda quan no teníem res més, era patrimoni de la infantesa i l'adolescència d'aquell temps. Ser nano del meu carrer va arribar a ser tota una categoria social. Jugàvem al futbol, fèiem la foguera de Sant Joan més alta i, a explicar aventis, encara m'hi dedico. I és tal i com m'ho va dir un dia en Marsé: 'això d'escriure novel·les és ben senzill; és tenir una bona història i saber-la explicar'. Dit així, sembla bufar i fer ampolles, però crec que els que els nanos de carrer tenim avantatge.

Els ho dic ara als estudiants de la facultat i ells, nascuts amb l'smartphone sota el braç, no entenen res. Coses de vells, pensen. Però si els faig llegir Últimas tardes con Teresa, tots volen ser el Pijoaparte i baixar rabents la carretera del Carmel. Ara els faria anar al Lliure de Gràcia a veure Adiós a la infancia, una aventi d'aventis d'en Marsé, amb la que l'Oriol Broggi m'ha transportat al barri d'infantesa, i potser serien capaços d'entendre el sentit que li trobem a la vida quan descobrim que cada dia ens en fuig una mica per entre els dits i, ser un nen de carrer, és l'únic patrimoni que ens queda.