Rodamóns sense casa

Entre 1964 i 195 Bob Dylan va escriure ‘Taràntula’ (Global Rhythm Press), una novel·la què vam trigar anys a poder llegir aquí. Es diu què, de la pulsió filosòfica d’aquell relat experimental, en va sorgir ‘Like a Rolling Stone’, tema considerat la millor cançó de tots els temps segons la revista Rolling Stone i què obre el disc ‘Highway 61 revisited’, el millor disc del poeta de Minnesota.
Corria l’estiu de 1965. Dylan havia estat a Anglaterra l’any abans, havia conegut músics i havia escoltat el blues elèctric britànic. Quan es va presentar al festival de Newport de 1965 amb un grup elèctric el públic va quedar estorat pel que consideraven un anatema: Dylan amb una Fender? Abans mort. Però uns dies després del festival es va tancar a enregistrar la majoria de cançons què havia interpretat al vell festival de folk, i d’aquelles sessions en va sortir ‘Highway 61 revisited’. La sensació de què aquelles històries tristes i desoladores de vides perdudes als vorals de la ‘carretera del blues’ (la ruta entre Nova Orleans i Milwaukee) només es podien explicar des dels ritmes de les guitarres elèctriques, es va esvair el dubte.
‘Lilke Rolling Stone’ és una cançó que captiva. La història de soledat i desengany d’algú que acaba sent ‘com una pedra del camí’ estremeix potser fins i tot més avui en dia que a l’emergent Amèrica de l’any 1965. Però de les 9 magnífiques cançons que componen el disc, ‘Desolation row’ (Passatge de la desolació) és un dels millors poemes que ha escrit aquest etern candidat al Nobel de literatura. El llarg desfilar de vides trencades, personatges grotescos i pallassos patètics què a veu narradora observa des de la finestra del carreró és un autèntic cal·ligrama de la condició humana.
‘Desolation row’ publicada a l’enorme i bell volum ‘Bob Dylan Letras’ (Global Rhythm Press/Alfaguara), és un poema tristíssim, una visió gens metafòrica i un punt visionària del fracàs col·lectiu en què estem instal·lats, des del Mississippí fins el Besòs, quaranta set anys després. Qui ho ha perdut tot només te el dret moral a què el trobador canti una crònica del seu enfonsament. La tristesa corre per totes les avingudes i vol ser lluny de les comunions de masses. El poeta ho sap i no se n’amaga. Agafa de nou la guitarra acústica i desgrana aquest devessall d’històries sense sortida. Se sap un rodamón sense casa. I quan la lluna s’amaga, ja només espera la pluja.