El mite de la costa

Hi va haver un temps en què, el despertar a la vida, incorporava una forta sensació d’immanència amb el territori. Aquell esclat provocava un procés gradual de descoberta què derivava en la comprensió del país com a espai de creixement vital i intel·lectual. És el llegat del moviment escolta, dels grups excursionistes i d’una potent, tot i que avui frustrada pel desvariejar editorial, prosa descriptiva del país, els seus costums, cultures i ancestres. En un moment de negació forçada de la realitat tot valia amb tal d’entendre on érem.La monumental i decisiva obra de Josep Pla és avui l’únic que ens queda d’aquell esforç ingent per descobrir el país, presentar-lo en la seva justa mesura i difondre’l abastament i apassionada. I tot i què avui en dia una visió romàntica sobre la conformació del territori està molt mal vista pels exegetes del pragmatisme, hi ha llibres com ‘La costa Brava’ (La butxaca) quina lectura és fonamental per entendre la dimensió mítica del litoral entre Blanes i el Cap de Creus en l’imaginari del país.
El recorregut que Pla va fer l’any 1941, i que es va editar en castellà, era, ho confessa ell, una mena de viatge iniciàtic de la seva vida. La relació de l’escriptor amb la Costa Brava va ser una de les idees fonamentals de la seva existència literària, és a dir, física i sentimental. Quan l’any 1975 va editar el llibre en català, aquell sentit fundacional del text s’havia reforçat per la realitat de la brutal transformació que havia provocat el turisme. Va ser llavors què el llibre va permetre a una generació què maldava per saber qui era construir el seu propi mite de la costa, un puntal a partir del qual es podia conformar una primera idea de país. També es va complementar la visió literària amb ‘El Pirineu’ d’Estanislau Torres (Destino).
Potser aquella sensibilitat romàntica de la descoberta va modelar futurs cadells del nacionalisme polític. Jo no vaig tant lluny, jo només parlava d’entendre una realitat tangible, un país que no sabíem.
Ara el territori ha deixat de ser un marc de referències culturals que ens diu qui som. Ara a penes és un àmbit d’especulació política i econòmica, un solar sentimentalment eixorc damunt el qual es pateix. No és res més. I així vivim perduts en un laberint sense finestres al mar, sense mites. Però tan ens dóna: som apàtrides de la pròpia ment.