Cànon de civilitat

A l’inici del seu incert viatge per la vida i les lectures, quan ni tan sols sospitava què, després de caminar per camps, pobles, boscos i ciutats un dia es trobaria en terra erma, la poesia de Salvador Espriu era dels pocs cànons que admetia de bon grat; fins i tot va pensar en robar el volum 1 de lesa obres completes que edicions 62 havia editat en un refistolat ‘guaflex’ de color veig que, a l’època, era modern. No ho va fer, és clar, Les cançons d’Ariadna, Cementiri de Sinera, Mrs Death, Les hores, El caminant i el mur, Final del laberint o La pell de brau eren obres que li mereixien massa respecte com per arriscar-se a ser enxampat amb el volum amagat sota la jaqueta.
En aquell balbuceig lector, considerava la poesia d’Espriu un monument d’art i civilitat. Possiblement era una de les columnes fonamentals damunt les quals descansava el, llavors intangible, valor de la literatura catalana contemporània. Era un balanç crític indiscutible. Si, amb el temps, arribàvem a alguna cosa com a poble seria, en part, perquè teníem la literatura d’Espriu. Era un gruix cultural que ens definia política i socialment. Llegir ‘Assaig de càntic en el temple’ era obrir un abrandat i dolorós debat sobre la necessitat d’estimar la pobra, bruta i dissortada pàtria per penúries què haguéssim de passar. En la ment dels iniciàtics lectors, l’obra d’Espriu expressava la civilització que mai no s’hauria d’haver estroncat. I així va començar el viatge per la vida de lector adult; molts anys abans d’adonar-se que estava atrapat en terra erma, que potser si que hauria estat millor allunyar-se nord enllà, per seguir caminant amb pas més segur.
La vida moderna ha generat una fal·làcia què ens fa creure que hi ha coses tangibles i materials que ens defineixen molt més que no pas uns poemes. Després hi ha la trista classe política, que pretén convèncer-nos que són les lleis i les institucions allò que ens fa com a poble. I actualment hi ha els economistes, una tropa de xerraires que malda per enredar la gent amb macro xifres que, sostenen, ens faran sentir-nos satisfets. Salvador Espriu ens va ensenyar que res no ens faria feliços llevat del nostre propi camí. Aquest és el cànon de civilitat què transmet la seva poesia. Llavors, fa ja una colla d’anys, els lectors s’hi van aferrar i van aixecar així una idea de viure i de ser. Avui tot allò ha estat desbaratat pels temps i els fets inexorables. Això també ho advertia la poesia d’Espriu.